\t\t\t\tBon any nou, estimats lectors. Entrem en aquest 2014 amb ganes que les coses vagin millor que l’any passat i amb el vertigen creatiu que genera saber que el futur mai no est\u00e0 escrit i que som nosaltres, dones i homes d’ara mateix, els que guanyarem o perdrem les oportunitats que se’ns presentin de viure millor: amb m\u00e9s llibertat, amb m\u00e9s just\u00edcia, amb m\u00e9s dignitat i, sobretot, sense haver de demanar perm\u00eds ni perd\u00f3 per ser el que som. Per tant, no fem gaire cas dels que pronuncien paraules com “mai” o “impossible”. Ni fem gaire cas de les amenaces ni dels consells enverinats. La hist\u00f2ria de les \u00faltimes d\u00e8cades va a favor dels que no tenen por de ser responsables de les seves vides. Per aix\u00f2, enguany, m’interessa m\u00e9s parlar de certs fets del 1914 que del tricentenari -molt ben divulgat- de la tr\u00e0gica caiguda de Barcelona l’any 1714 a mans de les tropes borb\u00f2niques.<\/p>\n
Fa cent anys, el catalanisme va demostrar per primer cop que podia governar. Ho va fer gr\u00e0cies a la creaci\u00f3 de la Mancomunitat de Catalunya, que reunia les quatre diputacions provincials sota un mateix organisme coordinador que tenia, en principi, un car\u00e0cter merament administratiu. Un decret del Govern conservador de Dato permetia crear mancomunitats a tots els territoris d’Espanya, per\u00f2 la iniciativa nom\u00e9s es va materialitzar al nostre pa\u00eds. El primer president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, va superar les limitacions competencials i financeres d’aquella estructura i, amb una aud\u00e0cia ins\u00f2lita, va exercir com a l\u00edder del primer govern modern, regenerador i europeu en el conjunt d’aquell Estat. \u00c9s ben sabut que l’obra de la Mancomunitat va fer en territori catal\u00e0 el que mai havia fet cap Govern espanyol: crear l’embri\u00f3 d’un Estat modern, basat en l’efic\u00e0cia, la racionalitat, l’obertura al m\u00f3n, l’educaci\u00f3 i la just\u00edcia social. Prat de la Riba, que abans de governant havia estat ide\u00f2leg, activista i periodista, va demostrar que els moderns del 1914 a Espanya eren els nacionalistes catalans. Els \u00fanics moderns amb incid\u00e8ncia. Aquesta \u00e9s una fita important\u00edssima que hauria de ser commemorada com cal.<\/p>\n
La Mancomunitat va ser un \u00e8xit enmig d’un desert d’inoper\u00e0ncia i caciquisme, que va convertir el moviment catalanista en una for\u00e7a transformadora, m\u00e9s enll\u00e0 de les poesies, les manifestacions, els c\u00e0ntics i les banderes. Prat de la Riba -que havia estat empresonat l’any 1902 pel poder espanyol per un delicte d’opini\u00f3- era un conservador a l’europea, que feia servir les eines de l’administraci\u00f3 per fer una revoluci\u00f3 tranquil\u00b7la i que -lluny dels partidismes- va saber incorporar al seu equip catalanistes de tots els perfils ideol\u00f2gics, sempre i quan fossin persones amb prestigi i capacitat; un d’ells fou Pompeu Fabra, el gran ordenador de la llengua catalana.<\/p>\n
Prat, que va morir l’any 1917, va actuar amb el pragmatisme tena\u00e7 dels idealistes: crear un autogovern catal\u00e0 que serv\u00eds al benestar de la gent i que, alhora, represent\u00e9s la possibilitat d’una altra Espanya, allunyada de la reacci\u00f3, l’obscurantisme i els privilegis. Despr\u00e9s, sota la presid\u00e8ncia de Puig i Cadafalch, la Mancomunitat va continuar fent bona feina, m\u00e9s carreteres, escoles, hospitals i biblioteques, fins que la dictadura de Primo de Rivera va certificar que les elits de Madrid volien que Espanya fos portada com una caserna. Els moderns del 1914 van haver de tornar a la resist\u00e8ncia, a l’espera de nous temps, que no van arribar fins al 1931. Llavors, l’hegemonia de la Lliga va ser substitu\u00efda per l’hegemonia d’ERC, el catalanisme canviava d’instrument per\u00f2 encara creia -fins i tot Maci\u00e0 va haver de renunciar al separatisme- que podia fer una Espanya diferent, on Catalunya fos reconeguda, i on tots els espanyols gaudissin d’un nou pacte basat en les llibertats. Segons el professor Cacho Viu: “El catalanismo, lejos de desaparecer, cambia de manos; se\u00f1al, dicho sea de paso, de que no era un pleito ficticio ni una causa que concerniese tan s\u00f3lo, ni a\u00fan primordialmente, a los sectores m\u00e1s acomodados de la burgues\u00eda”. Els propagandistes de l’unionisme m\u00e9s nervi\u00f3s i primari, els que repeteixen com lloros que tot el que passa avui a Catalunya \u00e9s pura ficci\u00f3 sense base real, haurien de prendre bona nota d’aquest fragment.<\/p>\n
L’experi\u00e8ncia de la Mancomunitat ensenya una cosa important als nacionalistes catalans, de dretes i d’esquerres: sense acc\u00e9s al poder no hi ha exercici de la llibertat. La Generalitat republicana no serveix, per raons dram\u00e0tiques prou conegudes, per il\u00b7lustrar aquest principi de manera convincent. Ser\u00e0 Jordi Pujol, a partir del 1980 en un context molt diferent, qui comprendr\u00e0 el sentit profund del que va fer Prat de la Riba i, per aquest motiu, reclama les compet\u00e8ncies en policia i en presons i, quan cal, for\u00e7a els l\u00edmits de la legalitat per impulsar les emissions de TV3 o per desenvolupar una pol\u00edtica exterior. Per\u00f2 ni el president Prat de la Riba ni el president Pujol es plantejaven una Catalunya independent, tot el que feien per als catalans ho feien tamb\u00e9 per assolir una Espanya millor, una aposta no entesa a Madrid. Els moderns catalans del 2014, en canvi, han arribat a una altra conclusi\u00f3: no paga la pena intentar canviar qui no vol ser canviat. Aquest \u00e9s el nou pragmatisme d’ara, el dels hereus pol\u00edtics de l’assenyat Prat de la Riba.\t\t<\/p>","protected":false},"excerpt":{"rendered":"
Bon any nou, estimats lectors. Entrem en aquest 2014 amb ganes que les coses vagin millor que l’any passat i amb el vertigen creatiu que genera saber que el futur…<\/p>\n","protected":false},"author":3,"featured_media":0,"comment_status":"closed","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":[],"categories":[6,10,7],"tags":[3],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/4905"}],"collection":[{"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/users\/3"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=4905"}],"version-history":[{"count":0,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/4905\/revisions"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=4905"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=4905"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=4905"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}