Camino molt per\u00f2 no vaig enlloc.
\n
\nCamino en cercles, cada dia, una hora llarga, al terrat de casa. L\u2019espai de la meva aventura fa una mica m\u00e9s de setze metres quadrats, tot el m\u00f3n concentrat aqu\u00ed. Soc com un burro de s\u00ednia, que dona voltes i m\u00e9s voltes, sempre veient el mateix paisatge esc\u00e0s: els terrats de la vora, la paret del campanar, l\u2019antena del ve\u00ed del costat, el balc\u00f3 de davant. Cada volta \u00e9s la mateixa postal. Hi ha alguns matins que combino les voltes al terrat amb pujar vuit o deu vegades les escales a bon ritme.
\n
\nCamino tan concentrat que, a vegades, perdo el m\u00f3n de vista i em sembla que ja soc a Sants. O a Kuala Lumpur.
\n
\nDes de finals de la segona setmana del confinament for\u00e7\u00f3s, quan es va veure que la pand\u00e8mia aniria per llarg, vaig decidir imitar el matxo que tenia el tiet Lloren\u00e7 a la s\u00ednia del carrer Esbarjos, aquell tros de terra generosa que va resistir heroicament l\u2019onada urbanitzadora dels anys setanta, per\u00f2 no la dels noranta. El matxo de l\u2019oncle era una b\u00e8stia magn\u00edfica, mai es queixava, mai posava problemes, mai tenia ni un mal gest ni una mala paraula. Feia la seva feina amb una dedicaci\u00f3 exemplar i una t\u00e8cnica envejable: el seu caminar constant cap enlloc movia la roda que, al seu torn, feia que els cat\u00fafols \u2013lligats a les cordes que anomenaven cinquenes\u2013 traguessin l\u2019aigua del pou. Un mecanisme antic i d\u2019efic\u00e0cia a bastament provada. L\u2019animal va morir de vell i tota la fam\u00edlia li va retre un sentit homenatge.
\n
\nCom que visc en una casa antiga del barri vell de la ciutat puc fer servir el terrat comunitari per aquests menesters sense cap problema, cosa que, en canvi, tenen prohibida molts amics que viuen en pisos nous. Nom\u00e9s som dos fam\u00edlies a l\u2019escala, i els altres s\u00f3n parents de la meva dona i no posen pegues. Com un rellotge, cada dia, a dos quarts de nou del mat\u00ed, enfilo l\u2019apassionant ruta circular, vestit de manera vagament esportiva i cal\u00e7at com cal per al trajecte. A difer\u00e8ncia del matxo, jo no trec aigua de cap pou, el meu moviment f\u00edsic no afegeix res a l\u2019economia mundial. Les meves voltes s\u00f3n absolutament improductives, feina de boig, que es deia abans. Camino per imperatiu m\u00e8dic.
\n <\/p>\n
Feia la seva feina amb una dedicaci\u00f3 exemplar i una t\u00e8cnica envejable: el seu caminar constant cap enlloc movia la roda que, al seu torn, feia que els cat\u00fafols traguessin l\u2019aigua del pou\u201d<\/p><\/blockquote>\n
\nDespr\u00e9s de cinc dies fent el burro, precisament durant una estona en qu\u00e8 l\u2019avorriment em desfibrava, va apar\u00e8ixer ella. La vaig veure, primer, d\u2019esquitllentes: nom\u00e9s una pres\u00e8ncia que treia el cap darrere de la cortina del balc\u00f3 del quart pis de la casa del davant, el que est\u00e0 \u2013si fa no fa\u2013 a la mateixa al\u00e7ada del meu terrat. Una figura que semblava espiar-me. Vaig continuar caminant, fent veure que no m\u2019havia adonat de res per\u00f2, passats cinc minuts, vaig parar-me en sec davant del balc\u00f3, per enxampar-la. El resultat va ser un frac\u00e0s: no hi havia ning\u00fa.
\n
\nL\u2019endem\u00e0, com cada mat\u00ed, vaig engegar l\u2019app de comptar passos i vaig emprendre el cam\u00ed pels confins brev\u00edssims del terrat: primer, la paret blanca amb la canal de l\u2019aigua; despr\u00e9s, la part baixa que fa de balconada i dona al carrer; tot seguit, el cant\u00f3 que em deixa veure les muntanyes fora vila, un horitz\u00f3 de butxaca per respirar; a continuaci\u00f3, la paret escrostonada que havia acollit els galliners d\u2019antany; i, finalment, la part sota teulada, la meta, amb la porta que dona a l\u2019escala i els estenedors. I torna a comen\u00e7ar, que no ha estat res.
\n
\nI es va repetir la situaci\u00f3: ara la vaig poder veure m\u00e9s b\u00e9. Ella tornava a guaitar rere la cortina del balc\u00f3 del quart pis de la casa del davant.
\n
\nAquesta vegada no se\u2019n va anar. Cada cop que passava per davant del mur que feia de barana, podia veure-la. Primer, nom\u00e9s mostrava mig rostre. Despr\u00e9s d\u2019una estona, va c\u00f3rrer les cortines i va apar\u00e8ixer tota ella. S\u2019estava imm\u00f2bil, rere del vidre. Els seus ulls projectaven una gran curiositat. Era una nena, d\u2019uns deu o dotze anys, no sabria precisar-ho. Encara no era una adolescent, o aquest era l\u2019efecte que em produ\u00efa, sobretot pel vestit que portava, que tenia poc a veure amb la mena de robes que llueix habitualment la canalla. Era un vestit com de festa, un p\u00e8l passat de moda, gens pr\u00e0ctic \u2013vaig suposar\u2013 per anar per casa; no cal que recordi que el confinament ha uniformat tothom amb xandalls, dessuadores, samarretes i altres robes a mig cam\u00ed del gimn\u00e0s i del llit.
\n <\/p>\nEs va repetir la situaci\u00f3: ara la vaig poder veure m\u00e9s b\u00e9. Ella tornava a guaitar rere la cortina del balc\u00f3 del quart pis de la casa del davant\u201d<\/p><\/blockquote>\n
\nQuan vaig acabar, encara hi era. Abans d\u2019anar-me\u2019n del terrat, li vaig dir \u201cadeu\u201d amb la m\u00e0 i ella em va tornar la salutaci\u00f3. No la coneixia de res, per\u00f2 aix\u00f2 no era pas estrany. Feia pocs anys que el vell ve\u00efnat havia estat substitu\u00eft per noves persones, amb les quals no ten\u00edem cap relaci\u00f3. En un edifici proper, fins i tot hi van muntar un parell de pisos tur\u00edstics.
\n
\nAquell vespre, les coses es van complicar. La meva germana em va trucar per avisar-me que el pare \u201389 anys\u2013 tenia molta febre i que el metge havia decidit enviar-lo a l\u2019hospital. Des de la mort de la mare, havia anat afluixant el vincle amb el meu progenitor. A la resid\u00e8ncia on vivia, jo no hi anava mai. Ell no m\u2019ho retreia, tenia massa orgull per fer-ho. La paradoxa descarnada era que ara, a causa del coronavirus, ni jo ni ning\u00fa estaria al seu costat, justament quan m\u00e9s ho necessitava.
\n
\nLa situaci\u00f3 del meu pare em va deixar fora de joc. Havia portat prou b\u00e9 el confinament fins llavors, per\u00f2 la molla interior em va saltar en saber que aquell home, amb el qual tenia una relaci\u00f3 p\u00e8ssima, potser enfilaria ja cap a la carretera de Vilafranca, segons la met\u00e0fora dels vells de la ciutat per referir-se a la mort. No em podia concentrar, vaig abandonar les rutines i les parets de casa em van caure, per primer cop, a sobre. Tamb\u00e9 vaig deixar de fer el burro. Em vaig abandonar.
\n
\nSis dies despr\u00e9s, el pare estava fora de perill. Segons va dir la meva germana que li havia dit el metge, \u201cha lluitat com un jove i ha ven\u00e7ut\u201d. Vaig sortir del clot, vaig tornar a ser jo. I vaig pujar, novament, al terrat.
\n <\/p>\nDespr\u00e9s de tantes jornades de sof\u00e0 i de llit, aclaparat per pensaments obscurs, emular el matxo de l\u2019oncle Lloren\u00e7 va ser un alliberament\u201d<\/p><\/blockquote>\n
\nDespr\u00e9s de tantes jornades de sof\u00e0 i de llit, aclaparat per pensaments obscurs, emular el matxo de l\u2019oncle Lloren\u00e7 va ser un alliberament. La llibertat podia ser fer voltes i m\u00e9s voltes en cercle. Qu\u00e8 m\u00e9s es pot demanar? I, enmig de les meves cavil\u00b7lacions, va tornar a apar\u00e8ixer la nena. Somreia i anava acompanyada d\u2019un gat de color de caf\u00e8 amb llet. Havia sortit a fora i s\u2019estava al balc\u00f3, fitant tot el que es movia, que era poca cosa, llevat d\u2019un servidor. Ens vam saludar.
\n
\nQuan portava mitja hora de recorregut, vaig aturar-me per beure aigua. Llavors, la nena em va fer una pregunta. No li calia cridar perqu\u00e8 el carrer, sense cotxes, era silenci\u00f3s d\u2019all\u00f2 m\u00e9s:
\n\u2013On vas, que camines tant?
\n\u2013No ho s\u00e9. A vegades molt lluny, a vegades no arribo ni a la cantonada.
\n
\nVaig somriure i vaig continuar caminant. Quan vaig acabar, ens vam dir adeu. El gat va miolar. Cada dia, des de llavors, vaig gaudir de la companyia de la nena i el gat. Ella es deia Maria i l\u2019animal es deia Fleki.
\n
\nQuan les autoritats ens van deixar sortir, vam tenir molta pressa a prendre cerveses a les terrasses dels bars en companyia dels amics. Va ser una bogeria. Vaig deixar de caminar en mode s\u00ednia i vaig tornar a fer bicicleta. A poc a poc, vam refer la vida normal. I un dia, no s\u00e9 com, vaig pensar en la nena del balc\u00f3. Mogut per la curiositat, vaig tornar al terrat, per veure si la veia, per\u00f2 res. Decidit a parlar amb la Maria i saber qu\u00e8 feia, vaig sortir de casa per trucar el porter electr\u00f2nic de l\u2019immoble del davant. Al quart pis, ning\u00fa em va respondre, tampoc al tercer. Finalment, al segon, una veu em va informar:
\n
\n\u2013S\u2019equivoca: no hi viu cap nena, aqu\u00ed. Tots els pisos, menys el nostre, estan deshabitats des de fa molt de temps. I el nostre \u00fanic fill t\u00e9 trenta-dos anys i viu a Barcelona.<\/p>","protected":false},"excerpt":{"rendered":"Camino molt per\u00f2 no vaig enlloc. Camino en cercles, cada dia, una hora llarga, al terrat de casa. L\u2019espai de la meva aventura fa una mica m\u00e9s de setze…<\/p>\n","protected":false},"author":3,"featured_media":6127,"comment_status":"closed","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":[],"categories":[6,11,1],"tags":[3],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/6123"}],"collection":[{"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/users\/3"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=6123"}],"version-history":[{"count":4,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/6123\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":6128,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/6123\/revisions\/6128"}],"wp:featuredmedia":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/media\/6127"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=6123"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=6123"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/francescmarcalvaro.cat\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=6123"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}