01 oct 2000 Jordi Pujol – Emboscat en si mateix
El Parlament de Catalunya celebra aquesta setmana que el debat de política general que obre el curs. El president de la Generalitat afronta la cita amb més incògnites que mai fins ara. Collat pel Govern del PP a Madrid i sense suports estables a la Cambra catalana, presentarà la batalla del finançament com a bandera. Pujol ha d’afrontar també els reptes pendents en el si de la seva coalició i partit. El debat successori i les pugnes entre sectors converteixen la recta final del líder de CiU a un camí estret i tortuós.
És un dia molt calorós de finals d’aquest últim agost a la Diagonal barcelonina. A l’Hospital de Barcelona, a l’habitació 1304, un home sosté la mà d’un altre home. El pacient, enllitat, amb prou feines pot parlar i només mou el cap en resposta a les preguntes del visitant: -Em coneixes, Ramon? Al visitant, un home poc afectuós i acostumat a la disciplina, sembla que se li humitegen els ulls. Aquesta no és la màscara quotidiana de Jordi Pujol. Paradoxa. Ha de ser la proximitat de la mort d’un col·laborador el que brindi un respir al personatge del polític de 70 anys que, des de fa 20, ocupa la presidència de la Generalitat de Catalunya. Al cap de pocs dies, mor Ramon Juncosa Ferret, director general d’Avaluació i Estudis del Departament de Presidència.
El líder de CiU no sap quan tornarà a tenir ocasió d’afluixar una mica per dins. La nova temporada política té molts punts per ser la pitjor de totes.
Pujol va presenciar la dura fase terminal d’un dels seus col·laboradors més eficaços. Era un home més jove que ell i compartien la passió per Catalunya i per la política. Els paral·lelismes se li van fer inevitables. L’expressió “fase terminal” aplicada, per Josep Piqué i altres, a la seva carrera política i al seu projecte, el treu de polleguera com poques coses. Potser perquè Pujol continua sent, al començament del segon curs de la seva sisena legislatura, un creient a prova de tot, fins i tot de la seva imperícia per prioritzar i decidir a temps. A dir de gent que el coneix bé, “Pujol és, sobretot, un creient de si mateix”. Més que de Catalunya. I molt més, és clar, que del seu partit i la seva coalició.
Catalunya, Pujol la va pensar fa molts anys, abans que cap dels que després haurien de competir amb ell per governar-la. Aquesta va ser i ha estat, el seu gran avantatge. Ara, les preguntes s’acumulen a la seva taula: -President, què fem amb això? I el president descobreix, desconcertat i amb gust de cendra al paladar, que Catalunya hauria de tornar a pensar-se. Urgentment. Entre la trucada d’un alcalde i una cita amb l’últim polític europeu de moda. Però ell ja no té temps de fer-ho. O ganes. I, llavors, és com si estirés la goma del seu somni fins que, un dia, es trenqui. Mentrestant, per omplir els temps morts, parla de valors i cerca en el vell bagul de les grans paraules alguna cosa on penjar la seva oferta, davant d’un món i una gent que li han mudat de cop. Però els que l’escolten creuen haver-ho escoltat tot. A ell, com un tardà ventríloc de si mateix, també li sembla que tots els acudits són ja de segona mà. -Si jo fos un corredor de comerç -va assegurar el passat dia 19 en una conferència a la Pedrera- que porta una maleta que és Catalunya, diria que anem bé.
Sovint, ja no mira els seus auditoris. S’abstreu tant que queda atrapat entre la seva ombra i les seves notes. A vegades, sembla menyspreu, a vegades assembla el monòleg d’algú que, després de mirar-se al mirall, no sabés exactament de quin temps i de quin lloc es coneix. Les seves bones intuïcions, el seu sentit de l’anticipació, la seva interpretació ajustada del moment històric, tot aquest programari de les victòries ha perdut velocitat i ha estat envaït per una creixent perplexitat. Als voltants del seu univers, algú assenyala la causa que és efecte alhora: “Pujol no entén que més aviat que tard està arribant al seu punt final polític, enmig d’una gran confusió que ell mateix ha generat”. Entre els que aspiren a succeir-li, Pujol no aposta íntimament per ningú. Tot i que ha beneït a Mas, no li reconeix calat. De Duran i Lleida mai se n’ha fiat. La coalició és una enginyeria per resoldre que li sembla ja inintel·ligible i partida, una pura gerència perquè el futur no sigui totalment imperfecte. Potser un despatx per al dia després, en què regni per sobre de la nostàlgia. En el proper XI congrés de CDC haurà de posar en ordre, almenys, les aparences. Durant les reunions amb els seus generals deixa caure, darrerament, una frase que els gela: -Jo tinc més confiança en el futur que alguns de vosaltres. I els congregats baixen el cap i gargamellegen.
Llebre de la seva pròpia carrera, Pujol seria capaç de nomenar successora a la seva ombra. La primera setmana d’agost, Pujol va efectuar trucades telefòniques, des de Queralbs, a diversos dirigents de CiU. Allà s’avorreix: -Si hi ha entrevistes d’estiu, no vull ni una paraula sobre successió i successors, res de tot això.
Ningú espera que el tapat sigui ell mateix, encara que Jordi Pujol juga a mantenir l’ambigüitat. Són molts més els que intenten treure-li del cap la idea de repetir que aquells que l’animen, encara que aquests coneixen el mal igual que els altres: “L’únic perill és que, segurament, perdria”.