15 oct 2000 Alejandro Sanz – Requerit per l’edat subtil

La companyia Warner Music va llançar a la venda, el passat 26 de setembre, “El alma al aire”, el cinquè disc original del compositor i intèrpret Alejandro Sanz. El seu anterior treball, “Más”, va merèixer el reconeixement de la crítica i el va convertir en l’artista espanyol que més ràpidament i amb major nombre de còpies -més de 2.100.000- ha estat indiscutit supervendes.Depassada ja la trentena, casat amb la model Jaydy Mitchel i amb nova casa a Madrid, el que va ser ídol de masses apareix avui com un creador subtil.

Silvia viu en un pis de 60 metres quadrats a Bellvitge, té 29 anys, un fill de quatre i alguns treballs temporals. En l’estiu del 98, poc després de separar-se del seu marit, va anar al concert d’Alejandro Sanz amb dues amigues i la seva cosina. En el barceloní Palau Sant Jordi, va escoltar que algú cantava per ella el que ella sentia i no sabia dir:

“Para qué me curaste cuando estaba he- río/ si hoy me dejas de nuevo con el corazón partío”.

Però va intuir que l’artista ja no cantava per edulcorar a nenes de l’institut. El temps estrany s’havia ficat en aquestes estrofes. Silvia va ser fan adolescent d’aquest músic i avui és una adulta que sap la distància exacta entre una cançó i la vida. I, sense haver-lo llegit, donaria la raó a l’afilat Joan Fuster quan definia l’amor en el seu “Diccionari per a ociosos”: “L’amor és una invenció del segle XII. La frase, pronunciada, si no m’equivoco, per un erudit ben respectable, podria semblar un despropòsit. No ho és: gens. Fins i tot hauríem admetre-la en la seva precisió més taxativa, que ens situa davant el fenomen social i cultural de la poesia dels trobadors. Sempre hi ha hagut ‘amor’, una forma o una altra d’amor, lligant a les parelles humanes “. Sanz, trobador en el temps dels no llocs i d’Internet, diu el mateix amb altres paraules:

– Sempre es busca mil maneres de parlar d’un tema. És del que parlen tots i ningú sap el què és.

Ho diu amb aquest punt just de desafecció elegant de qui ha superat la frontera dels 30 i s’ha acceptat com el millor personatge a escollir. Li ho explicava al col·lega Emilio Manzano:

– Acceptes els teus defectes, que és una cosa que jo no sabia el que era, em barallava constantment amb mi mateix, fins que t’adones que aquests defectes, si els tractes bé, et tracten bé ells a tu també.

El compositor i cantant madrileny exhibeix amb desimboltura i tacte l’edat ambigua entre una maduresa precària i una ingenuïtat crepuscular. L’artista postadolescent ha confessat estar més segur que mai amb el que fa. Es nota en el seu últim disc, “El alma al aire”, que ha arribat al secret més recòndit de tot creador. Finalitzar l’obra amb un punt controlat d’imperfecció, no escriure-ho tot, no pintar-ho tot, no afinar-ho tot. Eludeix la falsa perfecció brillant de l’artesà per fer evident aquesta autenticitat expressiva que posa al talent en solitari davant del públic. Per això les seves cançons agraden més quan més s’escolten, però cada vegada són menys enganxoses, més refinades. Sanz ha saltat la tàpia amb l’escala i, ara, ha tirat l’escala d’un cop de peu. Gaudeix amb el risc de fer d’Alejandro Sanz millor que ningú, però sorprenent-, defugint el motlle còmode. I defineix la seva evolució amb claredat:

– No busco un lloc on quedar-m’hi, sinó més aviat un lloc per on passar-hi.

Requerit per l’edat subtil en què un tipus treu el millor de si mateix o s’estavella contra el conformisme, s’ha convertit ja en part de l’educació sentimental de la generació que recorda la mort de Franco, perquè l’escola va tancar uns dies. Al desembre complirà els 32, convertit en creador sincer de lírica digne i assequible per als nous adults de la segona transició, com abans Miguel Bosé havia estat l’ídol de la transició suarista i Mecano la marxa dels primers anys socialistes, i L’Últim de la Fila havia posat color al cicle olímpic de Barcelona’92. Però Sanz rebutja ser profeta de res o de ningú. Com tants dels seus coetanis, admet que ja no hi ha ideologies totals i salvadores:

-Cap em satisfà. És difícil. Hi va haver un temps d’ideologies contundents. Era una altra època diferent a la que m’ha tocat viure.

El 1989, es va enfonsar el mur de Berlín i l’artista va gravar el seu primer disc, una raresa avui de col·leccionista que signava amb el nom d’Alexandre el Gran. Quan els nens admiraven a Gaby, Fofó, Miliki i Fofito per la tele en blanc i negre, el que en aquells dies es deia Alejandro Sánchez Pizarro passava hores i hores escoltant discos de Paco de Lucía. Tenia set anys. El guitarrista és una referència a la qual Sanz sempre torna. I el flamenc és el magma fosc d’on s’extreu autenticitat i força, i també aquesta ironia burleta que no tots capten a la primera. Es mou en el difícil límit entre el maleïtisme íntim i la disciplina d’una indústria que existeix i creix a partir del seu talent. Se’n surt prou bé, potser perquè és algú que creia en si mateix molt abans de ser tocat per les supervendes i la crítica. Després d’escoltar l’últim enregistrament d’Alejandro Sanz, cridem a la Sílvia, la de Bellvitge, i li llegim allò que va escriure René Char: “S’acosta el temps en què només allò que va saber romandre inexplicable podrà requerir-nos”. Ella ja ho sabia. I acudire