19 nov 2000 Raimon – El tòtem que no es va cremar
Nascut el 1940 com Ramon Pelegero Sanchis, el cantant i poeta va iniciar divendres a la nit al Palau de la Música Catalana una tanda de recitals antològics fins al 2 de desembre. Aquests dies s’ha posat a la venda la recopilació de tota la seva obra, “Nova Integral. Edició 2000 “”, un total de deu CD que ordenen una feina que ja forma part de la memòria de tota una generació. Però Raimon no ha volgut aturar-se en la nostàlgia i va sortejar la perillosa reducció a icona gloriós d’una època. El seu temps segueix sent aquest temps.
Fa deu anys, en complir cinquanta, Raimon confessava que no sabia què passaria en arribar als seixanta. Deia que potser seria el moment de retirar-se de l’escena, considerant com estava el país per als artistes. Aquelles previsions no s’han complert. El proper 2 de desembre, el de Xàtiva celebrarà el seu aniversari cantant al Palau de la Música. D’ell va escriure Josep Pla, el 1966, que “és un gran poeta” i que “si la vida li és favorable, es troba avui en el llindar d’una carrera que pot ser utilíssima”. La vida sembla que no li ha anat malament i la seva carrera ha estat útil. Sobretot per a un país i una generació que necessitava una èpica nova i original. Èpica per créixer i sortir de la mentida oficial que és sempre qualsevol dictadura. Raimon els va donar això amb la quantitat precisa de ràbia i d’autenticitat. Menestral a la perifèria de la perifèria, al qual la universitat va afilar la natural lucidesa, tenia una guitarra i tenia un programa. L’hi deia a Del Arco al 1970: -Però tu cantes per exhibir les teves facultats artístiques o per expressar-te com a jove del teu temps? -Crec que els meus possibles facultats artístiques estan en funció de contribuir, com a jove d’aquest temps, a la radical transformació d’una societat que no ens agrada. L’art pot ser també una manera d’interpretar el moment històric que es viu.
Molts dels joves d’aquell temps ja són avis. La societat d’ara tampoc els agrada però no ho diuen molt alt. En l’EGB tardofranquista, havia mestres de Rosa Sensat que passaven les vacances a la Iugoslàvia de Tito, que eren del PSUC i que sabien de memòria les cançons de Raimon. De tot allò, avui només segueixen fidels a Raimon. Per què? -El secret és que a més de donar-nos una èpica ens va donar una lírica, però a això no se li ha donat tanta importància. Ara, la lírica és el més important, el que roman.
Amb Raimon a la recambra, els seus coetanis han fet la llarga excursió que va de la insurrecció adolescent a la calma escèptica de l’edat tardana, passant per la diligència combativa, el desencant ingenu, el pragmatisme cínic i el pacte autista amb les rebaixes del viure diari. Mentre tot això passava, Raimon es va anar depurant cada vegada més, destil·lant l’essència de la seva expressió, despullant la seva poètica de càrregues amb meticulositat. El tòtem que havia sintetitzat passions col·lectives en els 60 i els 70 -així el va definir el seu paisà Manuel Vicent- va saber salvar-se de la crema immisericorde que va començar amb l’anomenada normalitat democràtica. Raimon va evitar ser una “patum” desfasada de “la cultureta” perquè es va indultar a temps així mateix. Com un insubmís “ninot” avisat, es va escapar ràpid de les falles tristes on van cremar molts somnis generacionals. Es va sortir de l’ofici còmode de sant d’una resistència políticament correcta i una mica avergonyida davant del mirall íntim.
Raimon va fugir al país de si mateix per a continuar. I dins el tòtem estava el que avui veiem i escoltem. Estava el que sempre havia estat. El poeta assenyalat per Pla, l’artista savi que talla en trossos la vida i la retorna macerada al públic, al marge de consignes i generacions, al marge fins i tot de la memòria feta postal “d’un temps i d’un país”. Els meus antics professors de l’bàsica protesten: -Sí, però Raimon és nostre, és part del nostre viatge. No ho desclaven de la Història. Els líders van cedir a la “realpolitik” i nosaltres vivim en un adossat, però tenim dret a emocionar-nos amb Raimon com quan semblava que tot era possible. Què hi ha de dolent en això? -Res, res. Suposo que la nostàlgia és un dret. Però el Raimon que jo escolto, sense mirar enrere, també funciona. També és útil, potser més. D’altra banda, per ventura tot creador no espera sobreviure al seu context?
El temps dels tòtems va acabar. És una cosa bona per a algú que mai ha volgut el dictat de la conjuntura, tot i haver sabut agafar el moment pel coll. Al periodista Antoni Batista ho explicava en una entrevista recent: -He fet tot el possible per no estar de moda, més exactament, m’ha costat el meu esforç, perquè el més lògic és que et deixis portar per allò que és homogeni.
Raimon llegeix avui una mica de Pavese a la terrassa del seu pis barceloní de la plaça Bonsuccés. Aquest senyor és i no és el mateix jove que apareix en el primer disc de 1963 amb pinta de rebel a l’estil James Dean. Les moltes nines russes que cadascú és no avisen quan surten a la llum. Un dels seus amics assenyala el gran humor de Raimon, “encreuament perfecte entre la sornegueria del pagès i l’alta cultura de l’il·lustrat irònic amb curiositat universal”. Així, amb humor, havent travessat l’escuma dels dies, Raimon perdura.