26 nov 2000 Rafel Ribó – La moto que gasta passió
Deixa el càrrec de president d’IC durant la sisena assemblea de la formació, que se celebra aquest cap de setmana. Rafael Ribó, de 55 anys, ha liderat aquestes sigles des de la seva creació el 1987. Va ingressar al PSUC el 1974 i va accedir a la secretaria general del partit el 1986, en succeir a Antoni Gutiérrez Díaz. Professor de Ciència Política, actualment és diputat i president de grup al Parlament. Durant la seva gestió, els canvis mundials i els avatars locals han remogut els fonaments de l’esquerra. El seu sembla un “stand by” que arriba, potser, amb força retard “Va com una moto, té pressa i arrenca en solitari, deixant enrere als altres”.
Està assegut en una taula petita del Cafè de l’Acadèmia, un restaurant petit del Barri Gòtic barceloní, prop del carrer Ciutat, on hi ha la seu del seu partit. És primera hora del matí i Rafael Ribó està rematant el seu esmorzar amb alguna cosa dolça per acompanyar el cafè. Els dolços són una llicència poètica en un tipus que, d’entrada, va de molt seriós. És clar que aquesta serietat bé podria ser malenconia o un vague “spleen” que s’hagués congelat a la cara. El dirigent (ecosocialista avui, eurocomunista ahir, leninista abans d’ahir) ja ha contestat els seus correus electrònics i ha fet algunes trucades. És el primer a arribar al local i l’últim de marxar. El ser tan treballador no li ha convertit en una màquina. Deu ser l’únic polític català capaç, avui en dia, de dinar de tant en tant amb la bella i intel·ligent actriu Aitana Sánchez-Gijón. Ribó no guanyarà eleccions, però el déu dels agnòstics li compensa amb escreix.
En una cantonada del seu despatx a IC, a sobre d’una taula, hi ha un curiós guarniment: és una petita motocicleta fabricada de cartró. La hi van regalar els seus col·laboradors a finals dels anys vuitanta. Simbolitza l’excés de velocitat que alguns dels seus coreligionaris assenyalen com un dels seus tres majors defectes polítics: “Va com una moto, té pressa i arrenca en solitari, deixant enrere als altres”. Potser per això també li agrada conduir trepitjant l’accelerador més del compte. Els altres dos pecats polítics de Ribó, segons els seus afins, són la incapacitat de despertar confiança i el no haver sabut cuidar uns quadres que, a poc a poc, es van distanciar del seu lideratge. Al revés, aquests mateixos crítics li reconeixen dues virtuts cardinals: intel·ligència i valentia. De la suma de tot sorgeixen els judicis sumaríssims. Entrem, per un moment, en una reunió d’antics pesuqueros que, després de donar bon compte d’un arròs negre i d’un negre del Priorat, posen a Ribó a la safata: -Ribó, de tan llest que és, no es va adonar que anàvem cap al fracàs total. – Ets injust. Ell va haver de lidiar amb els pitjors toros : la crisi del PSUC, la caiguda del mur de Berlín, la deriva d’Esquerra Unida … Considerant les coses, amb Ribó encara hi ha un espai a l’esquerra del PSC. – Bé, Anguita primer va rebre el seu suport, no ho oblidem. A més, Ribó ha estat tan tossut com el Pujol que tant critica. A veure, per què no va dimitir després dels pobres resultats a les eleccions catalanes del 17 d’octubre de 1999? Anys abans, el seu antecessor, el Guti, va marxar després d’un gran patacada a les urnes. -No heu en compte que Ribó és un apassionat, s’ho creu i és honest. Això també és important, no? – Sí, sí, però al final la seva pot resultar una passió inútil, que deia aquell.
Després dels últims comicis autonòmics, on IC es va presentar com a formació parcialment coalitzada amb els socialistes, es va engrandir el distanciament entre Ribó i la resta de la direcció. Molts, fins i tot alguns dels seus amics, li van recomanar que deixés la presidència de les sigles. El seu caràcter, refractari al dictat exterior, el va portar a fer precisament el contrari. Avui, la seva relació amb el que serà el seu successor, Joan Saura, és escassa i gèlida. Però Ribó ha aconseguit, després d’un pols molt forçat, mantenir-se en l’executiva. Així que no hi ha ningú que li consideri retirat de la primera fila. El seu sembla més un “stand by” que arriba, potser, amb força retard. Amb aquesta elegància de sèrie que dóna ser fill de l’ex secretari de Francesc Cambó, Ribó acomoda la seva passió política als nous temps i tindrà més estones per llegir Pla, pujar muntanyes i degustar bons sopars i vins amb els seus amics Vázquez Montalbán i Raimon. Però no es refiïn.
La mort del seu pare, ocorreguda fa pocs mesos, ha robat al dirigent d’IC un dels seus interlocutors més lúcids i afilats. A l’altre extrem de la corda vital, la seva tercera filla, Alba, dóna a Ribó una alegria i una tranquil·litat que compensa el nerviosisme en la batalla partidària. Queden ja lluny els dies en què li deien “jove lleó del PSUC” o “Neskens”, perquè era infatigable com el jugador blaugrana. Juntament amb Pujol és el més veterà dels líders que han competit per la presidència de la Generalitat. Això l’ha convertit en l’antagonista perfecte del president, una mena de crític fix i oficial del pujolisme. Amb el líder de CiU es respecten i hi ha en les seves pugnes una cosa gairebé entranyable. Amb Pasqual Maragall, en canvi, Ribó experimenta la incertesa de qui mai sap si demà plourà o lluirà el sol.
No va ser “progre” ni esquerrà típic, encara que no es va afaitar la barba en nou anys. Més aviat va optar per anar de “intel·lectual” fins que va voler manar. El temps dirà si Ribó va fer realment el que va poder per salvar el patrimoni polític i cívic que va heretar. De moment, somriu quan ningú el veu.