18 des 2000 El jardí
Un partit pot créixer de dues maneres: com un arbust a la muntanya o com una planta al jardí. Duran i Lleida no va tenir altra opció, al seu dia, que convertir-se en atent jardiner d’unes sigles que, posades a la simple intempèrie silvestre, potser no haguessin suportat les inclemències de la transició democràtica. Unió Democràtica de Catalunya és avui un partit de jardineria, tot i que les seves riques llavors històriques provenen dels agrestes territoris de la política dels anys trenta. Convergència Democràtica de Catalunya, en canvi, és un partit més jove, que va néixer i va créixer amb menys cures, més a la brava, basat en l’estirada personal de Jordi Pujol i en l’olfacte de Miquel Roca. Les dues formacions, Unió i Convergència, es van beneficiar molt, a partir de 1980, pel fet d’ocupar la presidència de la Generalitat. El petit jardí d’Unió ha comptat, des de fa vint anys, amb aquesta suculenta avantatge. I ara, quan es perfila la possibilitat de perdre la Generalitat, Duran pensa com preparar el jardí per a aquesta nova etapa, passi el que passi.
Aquesta percepció de que el més important és mantenir fora de perill el jardí ha relativitzat, en aquest últim congrés, la qüestió successòria. Duran deixa en punt mort el seu salt a la fama per comprovar que cada cosa està al seu lloc. Per assegurar-se que es protegiran sense problemes les seves plantes i les seves flors davant les gelades que poguessin succeir-se a mig termini. Com que tres anys són una eternitat en política, el dirigent democristià torna franciscanamente a tenir cura de la cohesió de les seves sigles, a intentar guarir ferides recents, a reagrupar les forces abans d’una llarga carrera final, tan incerta per a ell com per als seus socis convergents.
Duran, que fa mesos tenia un dibuix molt acabat del que passaria aquest final de 2000, ha corregit el seu disseny, no el seu objectiu. El seu paper de conseller del Govern de la Generalitat no li ha donat la virtualitat especial que ell havia imaginat i ara confirma de nou que tota la seva força està, exclusivament, en el dinamisme d’una Unió capaç d’eludir les seves debilitats congènites i aturar els seus errors sense perdre pes.
S’ha repetit encertadament que Convergència no té pinta d’acabar com l’antiga Unió de Centre Democràtic que, de la nit al dia, es va volatilitzar de la societat. D’Unió, que té una militància històrica molt fidelment identificada amb les seves sigles, tampoc caldria esperar la dissolució, però la seva dimensió reduïda planteja el dubte sobre pèrdues considerables pels extrems, en cas de tempesta. Així, Duran sap que dins de CiU és possible mantenir viu el somni de les seves altes aspiracions, quelcom extremadament incert extramurs de la coalició, on hi haurien de passar masses coses noves seguides perquè Unió fos requerida com a protagonista de l’espectacle.
Els jardins són llocs per passejar, no tant per córrer. Potser Duran no ho hagi tingut en compte. Ara ja no importa. Perquè tot el que passa és a cel obert. Amb Mas com el delfí a CDC i Pujol que encara no ha jurat que no vagi a presentar-se de nou a les eleccions, Duran espera que passi alguna cosa. El que sigui, però alguna cosa que li doni nova inspiració. Fins i tot que algú demani el retorn de Roca. No és resignació ni pèrdua d’ambició, simplement atenir-se al gran principi de les arts marcials orientals: aprofita la força que dirigeix contra tu l’adversari per derrotar-lo sense cansar-te. El jardiner Duran se’ns ha posat molt zen. Recordin que, com a mínim, és cinturó negre.