28 gen 2001 Mossèn Vidal L’audàcia en estat pur

És el rector de la barcelonina parròquia de Santa Maria del Pi, la primera de Catalunya on s’han tancat immigrants sense papers -alguns en vaga de fam- que tenen por de ser expulsats a l’entrar en vigor la nova llei d’Estrangeria. Amb gairebé 80 anys i una llarga trajectòria de compromís social i defensa de les llibertats, mossèn Josep Vidal Aunós és la imatge d’una Església que anteposa la persona concreta al discurs oficial. Ha repetit que fa senzillament “el que diu la llei de l’Evangeli”

No escrivia mai el nom a l’agenda. N’hi havia prou amb una creu en el dia i l’hora. Havia de fer-se així per mantenir la seguretat en temps de repressió. No preguntava res sobre qui o de què anaven a parlar. Només sabia que havia de acollir-los a la parròquia. Sabia que fer-ho era just. -Sempre vaig preferir mantenir la ignorància dels cognoms de la gent. En canvi, ara, no sé tan sols els noms dels que acollim a la parròquia.

Mossèn Josep Vidal Aunós era al seu lloc ja a finals dels anys cinquanta i segueix estant ara. En ple franquisme, els cognoms dels resistents podien costar massa car. En democràcia, els noms de pila dels immigrants no valen res i es perden en una infinita torre de Babel. El principi d’acollida de llavors i d’ara és el mateix per aquest sacerdot, encara que el context, les causes i els protagonistes són totalment diferents.

En la qual va ser mítica parròquia de Sant Medir, al conegut barri barceloní de la Bordeta, Vidal Aunós va practicar de forma incansable la mateixa actitud que ara té com a rector de la basílica de Santa Maria del Pi, en ple centre de la ciutat. A aquest capellà no li va tombar el desencís de la transició, ni li va desorientar la caiguda d’aquest o aquell mur. En l’època dels grisos, ja sabia que el seu combat estava arrelat en la història però, alhora, situat més enllà i més ençà dels límits temporals de la mutació política. El seu no acabava després de 1975. Per això li trobem avui dins de la notícia. Amb 79 anys, el seu temps segueix sent el d’avui, com ho va ser aquell dia de novembre de 1964 en què, a la parròquia de Sant Medir, va néixer la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, embrió català de les clandestines Comissions Obreres.

I també hi va fer els primers passos l’anomenat Grup de Defensa i Promoció dels Drets Humans. Abans, el 1959, el mateix sacerdot havia donat suport als obrers de la Hispano Suïssa, avançats de la contestació contra la dictadura. Res de tot allò va ser per casualitat. Vidal Aunós va entrar molt jove en contacte amb els activistes de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica i de la Joventut Obrera Catòlica, i a Sant Medir va trobar una parròquia que el seu predecessor, el cèlebre mossèn Amadeu Oller, ja s’havia convertit en punta de llança de la acció social més valent.

Ser fill d’emigrants va influir en la sensibilitat social del jove Josep. La seva família, d’arrels araneses, va emigrar al sud de França, on el seu pare va exercir treballs en duanes i com a representant de la companyia de transports Alsina Graells. De vocació primerenca, Vidal Aunós va començar els seus estudis eclesiàstics al país veí i, a partir de 1939, els va prosseguir al seminari de Barcelona. Ordenat el 1946, el seu primer destí va ser una parròquia a Viladecans. Després vindrien la duresa de Santa Mònica en ple barri xino, el recés mesocràtic d’Els Josepets, i un allunyament rural a Gualba, al Montseny.

Finalment, i després de la mort de mossèn Oller, al desembre de 1957 va recalar com a rector a Sant Medir, on va passar més de 25 anys. A principis dels anys 80, el llavors cardenal arquebisbe Jubany el va nomenar vicari episcopal de l’àrea Barcelona sud, amb una població al seu càrrec de més de 600.000 persones. A l’inici dels anys noranta, i coincidint amb la nova etapa a l’arquebisbat barceloní, mossèn Vidal Aunós es va fer càrrec de la basílica de Santa Maria del Pi. Amb la mateixa il·lusió de sempre, amb la gent de la parròquia.

Tots els que el coneixen el defineixen sense reserves com un punt de referència obligat del millor de l’Església barcelonina i catalana de l’últim mig segle. És unànime la coincidència de significats noms del món eclesial, polític i social al caracteritzar Vidal Aunós: obert, treballador, compromès, tolerant, marcat molt profundament pels aires de renovació del concili Vaticà II. Malgrat la seva alta preparació cultural i dels seus interessos en aquest camp, ha preferit l’acció abans que l’especulació intel·lectual. Algun dels seus amics el descriuen com un audaç sense impostures. No va d’heroi: -És un cristià de fets. I el seu gest d’ara és, encara que sembli paradoxal, encara més audaç que els realitzats en el franquisme, perquè l’Església, en la seva base, és avui més fràgil i està més a la intempèrie.

Vidal Aunós va conèixer la por dels temps passats i l’angoixa dels presents. Però manté una aparent calma malgrat el notable enrenou que ha envaït la seva parròquia aquests últims dies. Tot i el subdelegat del Govern central. Parla pausadament i raona el seu compromís a partir de l’Evangeli. No hi ha en ell la supèrbia dels il·luminats ni el posat dels predicadors abstrets. Capellà entremesclat de món i de lluites, diu el que fa i fa el que diu. Albert Camus hagués posat aquest rostre al seu home rebel.