30 des 2001 Pedro Solbes- Tramitador dièsel
Pedro Solbes. Com a comissari d’Afers Econòmics i Monetaris de la Comissió Europea és el màxim responsable del procés d’introducció de l’euro. Dedicat des de jove a estudiar i impulsar l’Europa institucional, coneix perfectament la troca de despatxos i normes de la Unió Europea. Ex ministre d’Agricultura i extitular d’Economia de l’últim govern del PSOE, aquest doctor en Polítiques i llicenciat en Dret es converteix, als seus 59 anys, en l’home de l’euro. Si li veuen, demaneu-li canvi.
Si d’aquí a 300 anys algú pregunta com es va fer la nova Europa del segle XXI, s’haurà d’esborrar qualsevol estampa èpica poblada de polítics audaços de verb eixordador. Per entendre el miracle de la bandera blava amb estels daurats serà més útil fer una nòmina completa dels callats i eficaços “culs de despatx” que han donat forma a poc a poc al tapís. En aquesta llista estarà, per dret propi, l’alacantí Pedro Solbes Mira, que ha incorporat a la seva mirada un automatisme defensiva per evitar que els capvespres tristos de Brussel·les, sumats a la llum del flexo, li s’enfonsin en el “spleen”.
El truc està en l’hàbit i la constància. Solbes es mou pels sense encant passadissos de Brussel·les amb sorprenent facilitat, sense estrès ni glamour, com el cirurgià pel quiròfan. Va aterrar a la capital belga i europea el 1973, com a conseller de la missió d’Espanya davant el que, en aquella època, eren les Comunitats Europees, i no ha parat des de llavors. En ple tardofranquisme, quan el espanyolet mitjà s’anava al cinema a Perpinyà per veure món, Solbes era un dels rars joves que se sabien fil per randa totes les normes d’un projecte que anava molt més enllà del festival d’Eurovisió. Tant que fins i tot va formar part dels que van negociar l’acord preferencial amb la CEE.
Cal tenir un olfacte especial de visionari per apostar per una cosa que, des de Madrid o El Pinós de Monòver -el seu poble-, gairebé ningú sabia exactament el que era. Per tot això, l’actual aventura de l’euro no li posa nerviós. Estem davant d’un creient europeista nat.
Dir de Solbes que és un eficaç servidor de l’Estat és dir poc. Afegir que estem davant d’un prototípic pic eurócrata de luxe és quedar-se curt. Solbes és, per damunt de tot, un despatx dièsel dels que fan funcionar les institucions per dins puntualment, sense alts i baixos. Entén la política com alta gestió, llegiu la suma de coneixement profund dels dossiers i d’habilitat per tancar acords en els passadissos.
Tot i que no està adornat amb l’amenitat oratòria, el seu estil professoral desplega prolix els arguments amb tanta solidesa, ordre i claredat que les seves intervencions poden ser transcrites sense ratllades. No obstant, la monotonia li confereix un aire excessivament tecnocràtic i gris del que mai es desmarca en les seves aparicions oficials.
En privat, en canvi, treu el cap l’alacantí que sap fer broma, irònic com ho són els que arriben a la festa després d’hores de covar. Fa poc, davant d’una delegació de periodistes catalans desplaçats a Brussel·les, Solbes mostrava somrient, entre acudits i bromes, les noves euromonedas. Després, els mateixos periodistes, llocs ja davant el personatge del comissari, van rebre una lliçó de gran nivell sobre l’euro. En aquesta, Solbes va demostrar que, en el fons, segueix sent aquell tècnic comercial de l’Estat que ho prepara tot per no equivocar-se.
Ha servit a diversos governs i és conegut l’estima que tenien per ell els centristes. També va formar part de l’equip negociador per a l’adhesió d’Espanya a la CEE. Socialista al marge del partit, la seva ascensió des de l’arribada al poder del PSOE, el 1982, va ser la natural en un dièsel: prudència, treball i saber empassar gripaus, qualitats que van servir per a fabricar confiança, especialment quan va rellevar Solchaga en Economia. Si la glòria de qualsevol despatx polític és construir Estat o similar, encunyant moneda nova, Solbes ha tocat el cel. No li maleeixin quan es facin un embolic amb els cèntims.