01 jun 2006 “Visc del que escric, visc del que dic”

Per Ramon Tremosa

 

Per què has fet un llibre sobre Franco?

Perquè era una necessitat personal, biogràfica, intel·lectual i emotiva. Els assassins de Franco és un llibre sobre el final de Franco i la transició per explicar-me a mi mateix i a la meva generació. Quan un es vol explicar una realitat complexa, es fa preguntes i aquestes porten a més preguntes i, al final, d’aquí surt el llibre. El llibre és una interrogació, sobre molts mites, sobre molts tòpics i sobre un relat que a mi no em satisfeia. Un relat oficial que a mi no em satisfà tal com s’està donant i tal com s’està perpetuant.

Creus que amb el llibre obres una altra manera d’explicar la transició?

Una prèvia: jo no sóc historiador, ni pretenc ser-ho. Des del punt de vista més lliure de l’assagista, la meva voluntat ha estat intentar trencar una mica la crosta de la versió oficial. Està bé si aquesta primera ruptura serveix perquè, més endavant, els historiadors, amb el mètode que els és propi, s’hi posin i també altres especialistes en ciències socials. El que trobo sospitós és que hàgim trigat tant a dir segons quines coses, aquesta unanimitat en determinats relats, el pensament únic sobre la transició. Deia Raymond Aron que la història sempre és un relat a revisar; en la naturalesa del discurs històric hi ha la necessitat de revisió. El que és una raresa és que, en el tema de la transició, el relat s’hagi fixat i la revisió no s’hagi fet. Hi ha aportacions acadèmiques que han ampliat el camp, llibres sobre la lluita obrera, el paper dels estudiants, els moviments veïnals, etc. Però no s’ha tocat gaire el dogma, la premissa, la tesi nuclear -això és el que modestament intento fer jo.

El personatge del vell combatent comunista amb qui converses, que et fa de contrapunt, és pura invenció, un alter ego, la suma de diferents coneguts?

Tot llibre, de ficció o no, és una construcció, per tant el personatge, estrictament, no existeix; però sí que existeix. Hi ha molts amics meus del PSUC en aquesta figura, però cap d’ells és aquest en concret. El personatge intenta xuclar de la vida d’aquesta gent que jo respecto molt, gent que va lluitar molt, gent de base, que no té cap càrrec, que mai no n’ha tingut, que es creia unes idees, i que em serveix per fer l’autocrítica a l’interior del llibre. Sé que proposo unes tesis molt, diguem-ne, insòlites per al pensament habitual dominant i aquesta figura em serveix per plantejar un joc dialèctic, que crec que hem de fer per no caure en un pensament dogmàtic de sentit contrari al que jo denuncio.

Parlant d’història, creus que la relació entre Espanya i Catalunya és una història circular?

Vols dir que torna a repetir-se? El problema de la història d’Espanya i Catalunya és que hi ha una pregunta que cada generació es torna a fer. I, al final, hom acaba trobant una mena de catàleg de respostes que són bastant semblants. ¿Trobarem unes respostes que siguin diferents a les que teníem a començaments del segle XX, als anys 20, als 30, a la postguerra, als 70? ¿Tindrem noves respostes? Perquè, si analitzem el debat Catalunya- Espanya d’avui en dia, trobem molts jocs de miralls amb l’etapa de la Mancomunitat, amb l’etapa de l’Estatut republicà. Tot és una mica repetitiu. Amb el recent debat estatutari era molt fàcil traspassar les paraules dels anys 30 a les portades d’avui. Però hi ha un marc general que està canviant: la globalització i la tensió entre globalització i identitat. Si la qüestió catalana té a favor aquestes noves inèrcies, podrem entrar en una pregunta nova. Agafem un fet nou del món tecnològic i comunicatiu com a metàfora del que vull dir: el domini “.cat”. El domini “.cat” indica que ara tenim uns instruments per expressar la identitat i per ser en el món que no teníem abans. Canvien les dimensions i les regles. ¿Sabrem jugar-hi a favor? Crec que és la gran pregunta. Les noves immigracions, el mercat global, el canvi tecnològic i educacional, ¿jugaran a favor o en contra del que som? Neutrals no crec que ho siguin, perquè no hi ha mai res neutral. Per tant, aquestes forces que són molt superiors a les polítiques que es puguin fer a Espanya i a Catalunya, ¿quin paper tindran? Depèn del dia, això ho veiem com una amenaça o com una oportunitat. En tot cas, ara podem fer noves preguntes perquè al catalanisme també es veu influït pel canvi de paradigma. El salt és enorme, irreversible. De l’any 1906 fins fa 10 minuts en la història tot era igual, i és ara que el catalanisme està inscrit en un marc de ruptura cultural, tecnològica, de formes de vida i valors, totalment distint. Per entendre’ns, el catalanisme de 1980, en essència, compartia el mateix món de referents que el de 1906. Ara, ja no. La ruptura global, de fons, ens afecta i hem de saber moure’ns-hi.

Segueix “todo atado y bien atado”, segons ho va deixar Franco?

Hi ha dos mites nefastos, dels quals n’estem vivim encara, en el pitjor sentit. El mite del consens i el mite de la reconciliació. Aquí es va dir que, quan vam sortir de la dictadura, es va forjar un gran consens i que aquest consens havia de durar sempre. Primera trampa: per què un consens que serveix el 1976 ha de servir ara? No, la vida és dinàmica, la societat és dinàmica i la política és dinàmica- aquell consens no val ara. Segona trampa: la transició es va fer sobre la reconciliació. Fals. Aquí hi ha un sil·logisme enganyós que afirma que la transició espanyola va ser un pacte entre tots que va donar com a fruit la Constitució de 1978, que és també la superació del passat de guerres i enfrontaments. D’aquí, els ideòlegs de la transició en deriven que la Constitució és intocable i sagrada perquè cristal·litza i representa la reconciliació dels espanyols enfrontats en els antics bàndols perdedor i guanyador de la Guerra Civil. La conclusió esdevé dogma: Reformar o refer la Constitució de 1978 posaria en perill aquella reconciliació mitificada, s’obriria la caixa de Pandora. Aquest és el discurs de la por atàvica i primària. Cal dir ben clar que la Constitució és només (i no és poc) el conjunt de regles de joc per sortir de la dictadura franquista. I cal dir també que els ciutadans no es van reconciliar en morir Franco, ni amb la Constitució ni mitjançant cap altra via. El que hi va haver és un “deixem-ho estar”. En cert sentit, sí que tot està atado y bien atado, però no és allò que volia Franco sinó allò que s’inventen els pares de la transició. Ens posen una balda doble, reconciliació i consens. Així, per exemple, quan imaginem un nou marc de relacions amb Espanya des de Catalunya, sempre ens trobem amb la balda.

Tu has fet altres llibres…

Jo he fet dos llibres de reculls d’articles, un Una política sense país, el més recent, i l’altre més antic, Per què no engeguem la política? Selecciono els articles menys caducables, els que van més enllà de la peripècia concreta. Veig, mirant amb perspectiva el que he escrit, que sempre em faig la pregunta última sobre la naturalesa de la política. Dit això, penso que Catalunya ha de fer política o ho tindrà malament. M’explicaré: crec que cada vegada que Catalunya no ha fet política ha pres mal. No fer política es la rauxa i el cop calent, el 6 d’octubre, la consigna del “pit i collons” que acaba en frustració. El català, que diuen que és pactista, de vegades té una ànima irrealista, el gran autoengany. Però en un país com Catalunya, on els nivells de renda són els que són, on l’ascensor social funciona, les solucions no polítiques no quadren. No vivim a Chiapas. Dit això, també és veritat que no hi ha una sola manera de fer política, sinó moltes, algunes millors que d’altres: més astuta, més refiada, més reflexiva, més ambiciosa, moltes. També ha passat que, en alguns moments, els ciutadans no hem entès el sentit d’una determinada política. Alguns encara no hem entès, per exemple, per què, l’any 2000, CiU va donar el sí a una majoria absoluta d’un PP intransigent. O per què, l’any 1993, es va donar suport final al govern corrupte del PSOE. Aquest país té una política que sembla que no és política, o que no està clara. Dominen els sotracs tàctics. Això em preocupa. Ho podem passar a la societat civil: tampoc no em queda clar si els agents econòmics, civils, culturals, socials tenen estratègia de país. Quants empresaris han tingut clara la combinació de la identitat i la internacionalització? Espanya, en canvi, ha sabut cap on anava des de la transició i des d’abans, en l’època dels tecnòcrates del franquisme. Això no ho he vist a Catalunya, no ho hem tingut, ni amb Jordi Pujol ni ara.

Per tant, què és el que ara toca?

Una de les coses que no hem de fer els narradors de la política és usurpar el lloc dels polítics. Si pogués contestar aquesta pregunta, em llançaria a la política. Jo només puc fer diagnòstics provisionals; els pronòstics, me’ls he de mesurar molt. El meu paper és de narrador i el narrador ha de tenir un principi de prudència… En tot cas, toca una estratègia de país ambiciosa. El procés el sap qui està dins la política i no vull caure en l’error típic dels intel·lectuals, allò de tenir la pissarra perfecta i entregar-la al polític amb l’ordre: faci això o m’enfado. El polític em respondria, amb raó, que no tinc ni idea de la complexitat de les coses. Però tampoc no vull donar un xec en blanc als polítics per tal que facin tot el que vulguin, perquè sé que els polítics, amb la coartada de la complexitat, també ens colen gols.

Canviant de registre, com veus l’espai de comunicació a Catalunya i a Espanya? Quin diagnòstic faries del món de la comunicació?

La meva mirada és la de l’assalariat. En comptes de posar l’èmfasi en el sector públic, que crec que és molt important, vull lamentar la poca complicitat del sector privat en aquesta tasca. Hem tingut una classe emprenedora poc còmplice amb el país. No descobreixo res; ja ho ha dit molta gent. Ara, això ha tingut una traducció molt greu en el món dels mitjans de comunicació. ¿Per què hem estat un país tan incapaç de donar emprenedors que juguessin la carta dels mitjans en clau de país? És molt fotut això, oi? ¿Per què tenim unes elits a les quals costa tan de veure el vincle entre negoci i identitat? Per exemple, considerem l’exemple magnífic de Les Tres Bessones. És de manual la manera com ho han fet per triomfar amb aquest producte cultural de nivell: identitat, internacionalització, negoci i qualitat. Chapeau. Si em pregunten què ha donat la cultura de masses a Catalunya, jo sempre dic Les Tres Bessones. I no és cap ironia, és fantàstic. Però em pregunto per què Les Tres Bessones és una excepció i no la normalitat. Tornem a la resposta anterior: estratègia -que no és una cosa només dels polítics. La gent que produeix Les Tres Bessones per a televisions de tot el món ha triomfat perquè té una estratègia. Primer, un producte bo; segon, penetració comercial i internacionalització; tercera, no té complexos. Faig èmfasi en el sector privat perquè en el sector públic tothom s’hi veu en cor. Ja sé que TV3 ha estat i és molt important, però els privats han de jugar-se-la molt més. Sé que hi ha dificultats, el Harry Potter traduït al català és més car que la versió castellana. Però sabent tot això, l’empresa que llança Les Tres Bessones no plora i treballa, aprofita els camins. Tornant al que dèiem abans. Ara la cultura catalana té a favor una cosa que la cultura catalana de 1906 no tenia: ara ens podem internacionalitzar més. És més fàcil ara, per a un creador català i per a un empresari català, sortir al món que l’any 1906. És veritat que hi ha més concurrència i competència, però és més fàcil sortir.

Per què no tenim elits? O bé tenim les elits que ens mereixem? Per què no sabem fer un lobby, per exemple?

Fas preguntes de seminari, molt difícils. Primera, tenim les elits que són fruit de la història i també tenim elits noves, que, a vegades, són invisibles. Per exemple, la majoria de la nova classe emprenedora catalana no té les arrels a Catalunya, i això és el dinamisme de la nostra societat. El fet no té prou visibilitat, però és així. Les noves fortunes catalanes no responen als cognoms de sempre – aquesta és una dada interessant. Aquestes fortunes noves són més receptives que les velles famílies, algunes vegades, a certes iniciatives de país – això també ho vull dir. Aquí el cognom no assegura res, ni en un sentit ni en un altre, per sort. Segona, les elits a Catalunya també participen d’aquesta societat del benestar, confortable, que hem construït. Per tant, les elits, i els qui no som elit, en general fugim de l’enfrontament. La societat catalana és una societat que refusa el conflicte perquè és una societat en la qual es viu bé. En general, som acomodatius. Les elits també són porugues, són conservadores en el sentit vital. És la imatge dels senyors del Círculo Ecuestre: si tu pots vendre la teva empresa de tota la vida a una multinacional i dedicar-te a jugar al golf, faràs el mateix que fa una part de les elits catalanes. Tenim el cas de ChupaChups, empresa venuda a una multinacional italo-holandesa. Això té una part positiva, que som una societat amb molta capacitat d’absorbir el conflicte i atemperar-lo. I una part negativa, que aquest mateix sistema de confort ens fa tous i ens fa tenir por de fer noves coses, d’arriscar-nos, d’endeutar-nos i d’anar més enllà.

Parlem ara de conjuntura; si ara vingués un extraterrestre i li haguessis d’explicar el perfil personal i polític dels líders dels partits catalans, com descriuries, per exemple, Josep Piqué?

Tinc un epíleg a un llibre que la revista Relleu va referenciar, La política i l’art d’actuar, d’Arthur Miller, que en la versió catalana va editar La Campana, on parlava precisament del teatre català polític. Hi feia un repàs als dirigents polítics actuals. Per resumir: en la política catalana i espanyola, hem passat dels lideratges calents als lideratges freds, dels grans generals amb sentit anticipatiu, per bé i per mal, anem a un tipus de lideratge més modest, més prosaic, més basat en els mètodes i les mecàniques aplicades. Hem passat de l’èpica a la prosa quotidiana. Els líders tenen cops de geni que cristal·litzen situacions especials, però també es mengen tot allò que els envolta. En canvi, els lideratges freds són formiguetes que van treballant, no donen mai cap gran moment, però van foradant la pedra. Si això passa és potser perquè la societat és així, més semblant als líders freds. Aquest canvi de rasant ha creat en la ciutadania un efecte estrany: passar de Felipe González i Jordi Pujol a les figures d’ara fa que la gent necessiti més missatges, més explicacions. Quan el líder deixa de ser el tòtem, l’important és el missatge. Per això aquest canvi ha agafat tothom una mica fora de joc. Encara no hem construït missatges prou forts com per omplir el buit que han deixat els líders que van fer la transició. Estem reconstruint missatges sobre la marxa, el que s’emet és força vaporós.

La campanya de ZP, és a dir, avantposant les inicials del president, creus que era un intent per evitar aquesta ambigüitat?

He de dir que no tinc fe en les virtuts, diguem-ne, teològiques dels polítics. Quan un diposita en un polític una confiança molt metafísica, és quan ve la decepció. I com que sóc partidari de la decepció preventiva, ja em falla la fe prèvia. El problema que tinc amb ZP és que ha basat bona part de la seva retòrica política en una gran demanda de fe per part del públic -de la qual jo no participo. El fet és que fabrica dues coses: fabrica creients i fabrica descreguts, com ja ha passat en alguns sectors de Catalunya i Espanya. Són dimensions perilloses de la política. M’agradaria que els polítics, sense obviar la dimensió sentimental de la política, no fessin aquestes demandes de fe tan absolutament abstractes, sinó que oferissin arguments i demanessin adhesions més particulars, modestes i acotades. Si voleu, una inversió més a curt termini que no a termini llarg. Perquè també t’ho cobraries abans, oi? Es clar, quan ZP pregunta si creus en l’Espanya federal, ofereix una inversió a llarg termini. Jo no la compro, no me la crec aquesta Espanya federal.

Per què no engeguem la política?

Jo reivindico la política, malgrat tot. Per què? Perquè les alternatives a la política són pitjors. N’hi ha diverses: el populisme, e l cesarisme, la guerra, la violència i, de vegades, el misticisme. T o t s aquests productes alternatius a la política em fan por, perquè exclouen una cosa que crec que és essencial: la possibilitat de pacte. L’única que blinda el pacte és la política. El problema que té la política és que un pacte pot ser bo o pot ser dolent; -en canvi, la mística, la guerra o el populisme no es plantegen aquesta categoria. Per això la política deixa normalment insatisfets gairebé tothom. És el mateix problema que té la democràcia. La democràcia és el règim de la insatisfacció, però és el millor de tots. La política és la insatisfacció perpètua, però és el camí més viable per a determinar les coses del bé comú, perquè es basa en el pacte. Per això jo sóc molt polític, fins i tot quan la política és dolenta -i de vegades ho és. Sóc partidari de la política perquè tots els altres escenaris, em sembla, ens porten a perdre. Això és difícil de defensar quan a la societat hi ha un sentiment antipolític molt fort, que es cristal·litza en frases del tipus “tots els polítics són lladres”, etcètera. Aquesta defensa de la política no és fàcil, que consti. Has d’anar una mica contra el sentit general.

Sobre les altres coses que escrius, també dónes una visió poc confortable. Parla’ns una mica dels temes de l’educació, de la immigració,…

La veritat és que, per part meva, és una gran gosadia parlar d’aquests temes; són de gran complexitat i ja hi ha molts experts que se n’ocupen; jo només en parlo des d’un punt de vista d’idees generals, per dir-ho a la manera de Joan Fuster. En educació, m’acullo al paradigma de George Steiner i dels grans humanistes: l’educació és una conquesta i és un esforç. És un aprenentatge i com tot aprenentatge no té res a veure ni amb la diversió ni amb la gratificació que projecta la societat de l’entreteniment. És exactament el contrari. L’educació és una inversió a llarg termini. Com que vivim en la societat de la immediatesa, que vol la satisfacció ja ara, l’educació és un discurs que va en contra del sentit general de l’època. Jo estic en el front dur: l’educació o és una conquesta i un esforç o no sé què és. Sobre la immigració, la meva tesi és la d’un liberal partidari de la societat oberta, i també la d’un ciutadà català que defensa una identitat dinàmica però arrelada. M’explico: tot país ha de permetre la integració dels nouvinguts, per a ascendir en l’escala social i tenir dret a l’oportunitat d’una nova vida. Perquè aquest nostre país s’ha fet així i perquè crec que això és el millor, el més just i el que, al final, beneficia tothom. Però això no es pot fer de qualsevol manera i, sobretot, no es pot fer apel·lant a dos extrems: la demagògia autoritària d’una dreta poruga que diu que la immigració és dolenta; o la demagògia paternalista i bonista d’una esquerra fleuma i naïf, que diu “qui vingui tothom”. No. Perquè això sigui eficaç i els que vinguin tinguin dret a l’ascensor social cal fer-ho bé. Raonadament, amb quotes, amb sistemes d’accés controlats, i amb intel·ligència. Al discurs, hi introdueixo l’element de la identitat. La identitat catalana no és estàtica, és dinàmica. Però, com deia Chesterton, una casa pot tenir moltes finestres, però, si només hi ha finestres, no tenim casa. La identitat catalana no és essencialista i ha de poder absorbir els qui arriben. Però aquests s’han d’integrar en un corpus preexistent bàsic. Aquí hi ha una dialèctica que no es pot obviar. La societat t’ofereix un ascensor social; a canvi, t’has d’adaptar a uns valors bàsics. L’immigrant construeix una nova vida i assumeix un mínims que van des del respecte a la llei fins a conèixer una llengua. Si no és així, és perillós i és una frivolitat.

Explica’ns un mínim currículum.

Jo començo a la premsa comarcal, molt jove, quan tenia 12 anys, fent cosetes al Diari de Vilanova. Després, faig de corresponsal de La Vanguardia a la meva ciutat i, més tard, començo la carrera de Periodisme a la UAB i també faig coses a l’Avui, perquè hi ha un moment que l’Avui busca redactors nous i em fitxen, en l’etapa del desaparegut Albert Viladot. Salto a Barcelona i estic uns anys fent de redactor polític a l’Avui; després me’n vaig del diari i passo a dirigir, durant dos anys, la revista Cultura, que editava la Generalitat. Ho combino amb articles al diari Avui i a El Observador. Són anys de fer coneixences i aprendre molt. En acabar, torno a l’Avui per a ser cap d’Opinió i, en paral·lel, començo a fer classes a la Universitat Ramon Llull. Després, tinc una oferta i plego de l’Avui per establir-me com a columnista per lliure de El Mundo i col·laborador extern de l’Avui, on escric una columna diària durant tres anys. A finals de l’any 2000, començo a treballar per La Vanguardia, dins de la renovació que impulsa José Antich com a director. Paral·lelament, faig col·laboracions en revistes, El Temps, Serra d’Or, algunes ràdios…

Té algun tret comú, la teva generació de periodistes?

Costa de dir. Potser el que tenim en comú és que no hem participat del que dèiem en començar l’entrevista, de la transició. Els qui sóm a la ratlla dels 40 rebem un relat i un producte d’un món que no hem fet nosaltres. I que la majoria accepta, però que alguns comencem a impugnar i a qüestionar. Som els receptors d’una faula, no som els constructors, però en canvi els constructors encara hi són. Són els nostres jefes, són els qui estan per sobre. Aquí hi ha una dialèctica, perquè la generació que va arribar al poder amb la transició era una generació molt jove. I fa molts anys que hi són i manen.

I la gent que tens a la Universitat, com la veus?

Sóc dolent per contestar això, perquè sembla que sigui injust. Si et toca un any de gent dinàmica, dius que tot va bé, si et toca un any de gent apàtica, estàs molt malament. Diria que són un pèl despolititzats, respecte nosaltres -encara que entre nosaltres també hi havia molta gent despolititzada. Amb una baixada de nivell notable, per tornar amb el que dèiem de l’educació. La cultura de l’esforç no té prestigi. En general, les noves generacions busquen aconseguir les coses amb el mínim esforç. També hi ha una perillosa tendència a oblidar les responsabilitats d’un mateix amb un mateix i la resta. Per dir-ho amb una imatge: el meu pare em va traspassar la idea que, si ets bo per anar de festa, també has de ser bo l’endemà per anar a treballar. És un pensament molt eficaç, és la base de la meritocràcia. Tu ets responsable de tu i has de saber-ho en tot moment. Avui aquestes idees no tenen gran circulació. Els pares d’ara acostumen a un excés de facilitat i a delegar la responsabilitat en les estructures. També hi fa molt el canvi de paradigma cultural global: la memòria i la capacitat d’abstracció reculen enfront la imatge; el concepte d’informació suplanta el concepte de coneixement. Això crea un nou perfil de persona. Em deixes dir una última cosa?

Tantes com vulguis.

Penso que a Catalunya ens trobem en una situació greu (i això connecta amb el meu últim llibre), de pensament únic políticament correcte i pretesament progressista. Quan intentes desmarcar-te d’això, és molt complicat. Perquè l’hegemonia és en mans d’aquest dictat políticament correcte progressista. Diria que a Catalunya hi ha uns circuits amples i uns d’estrets. El més ample és el que és una mica catalanista i molt progressista. Sobretot molt progressista, en el sentit més banal del terme. No diré noms, ja els dic en el meu llibre. En canvi, hi ha d’altres circuits més petits. El que jo vull circular és un circuit liberal en el sentit cultural i polític, i catalanista-sobiranista. Aquest és un carrer encara molt estret, difícil i molt, per dir-ho així, malentès per certs sectors. Però crec que és el carrer amb més futur, perquè és un lloc de trobada de molta gent que no es refia dels venedors d’utopies barates i aposta pel treball seriós i la crítica permanent i raonada.

Aquesta posició, quines conseqüències personals comporta?

El problema és que, depèn del dia, estàs a l’altar d’uns i al Tribunal de la Santa Inquisició dels altres. Allò important és pensar per un mateix, fer-ho sense complexos respecte la derivada final a la qual t’adscriuran. De fet, ja estàs adscrit abans de parlar. Els sectaris necessiten etiquetes fàcils. Lluitar contra l’etiqueta que et posaran és perdre el temps. Sense que soni petulant, no és massa important que el Francesc-Marc Alvaro tingui l’etiqueta d’aquests o dels altres, sinó que aquests o els altres vulguin tenir l’etiqueta de ser francescmarquistes. Jo dic el que penso i qui vulgui que s’ho quedi. El meu discurs és la meva batalla i qui escolta que en faci l’ús que vulgui. Visc del que escric, visc del que dic, i la resta és un accident posterior. Jo escric per seguir escrivint, aquesta és la meva llibertat. No escric per aconseguir un càrrec o un objectiu inconfessable. Els qui exercim aquesta feina no podem esperar concitar la unanimitat de tothom, això fora sospitós. Vivim en la polèmica democràtica i hem d’assumir la polèmica que generem, que és fonament de llibertat.