05 set 2011 A la cartera i al cor

Adéu –es va dir– al nacionalisme català sentimental, cultural, espiritual i amarat d’aromes de Montserrat. El nou sobiranisme ha crescut sobre arguments de tipus socioeconòmic, amb el dèficit fiscal com a centre de tots els greuges. No oblidem que totes les enquestes indiquen que la proposta estrella d’Artur Mas d’aconseguir una fórmula equivalent al concert econòmic de bascos i navarresos compta amb un suport molt ampli dins la societat catalana, incloses aquelles elits per les quals el catalanisme sempre ha estat una forma estranya, gairebé incomprensible, d’articulació de les classes mitjanes que són la columna vertebral del país. Que l’espanyolitat surt molt cara al conjunt dels catalans és una idea que, durant la darrera dècada, ha estat demostrada per experts solvents i certificada, fins i tot, per les balances fiscals publicades, si us plau per força, per l’administració central. Semblava, doncs, que el xoc polític inevitable entre Catalunya i Madrid es donaria en aquest terreny. I més quan la salvació de la UE implica un replantejament, urgent i envitricollat, de la sobirania tradicional dels seus estats membres.

Però no. El que ha petat amb més soroll és la qüestió de la llengua. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ordena que el Govern introdueixi el castellà com a llengua vehicular i rebenta, així, el model d’immersió i els equilibris delicats sobre els quals es va construir aquí la convivència a partir de la transició. Mentre, a Madrid, el PSOE i el PP fan palès que la Constitució del 1978 és cosa només dels dos grans partits nacionalistes espanyols, cosa que CiU ja sabia –però no volia recordar– des del cop d’estat del 1981, quan no va ser cridada (com tampoc els nacionalistes bascos) a la solemne trobada dels dirigents parlamentaris amb el rei, poques hores després de l’espectacle ofert per Tejero i la resta de salvadors armats de la pàtria. Més d’un esperava que Rajoy, un cop a la Moncloa, fins i tot amb majoria absoluta, tindria el sentit comú de parlar seriosament d’euros amb Mas, per no passar a la història com el que va provocar que l’independentisme creixés per sobre de la barrera del 50%. Ara, el futur president espanyol i el de Catalunya hauran de parlar de llengua, i aquí no s’hi valen càlculs que facin creure allò que no és.

Sota la cartera hi ha el cor. Ara han disparat al cor: la ferida sagnarà molt i es pot enverinar. Catalunya està canviant, a poc a poc però de manera irreversible, i Rajoy tindrà més sorpreses del que es pensa. Els més avisats del PP ho intueixen, per això hi havia cara de preocupació als escons de la dreta quan Duran va explicar, des de la tribuna del Congrés, la posició de CiU sobre la reforma constitucional feta al microones. PSOE i PP han menyspreat els moviments de fons de la societat catalana perquè encara no són majoritaris tot i ser centrals. Error monumental. Qui té el cor ferit acostuma a perdre la por.