07 set 2011 L’amenaça catalana
No es pot amenaçar si hom no està disposat a arribar fins al final. És una norma antiga que s’oblida molt sovint. Vivim dies en què proliferen les advertències solemnes i les amenaces més o menys explícites. Arran de les polèmiques generades per la sentència sobre la immersió lingüística i la reforma apressada de la Constitució, les declaracions dels polítics catalans (i també d’alguns que no en són) han agafat aquesta tonalitat incerta que posa en evidència dues coses: fatiga extrema i pèrdua de confiança en els conductes habituals de contenció (no pas resolució) d’un conflicte que abans anomenaven “el problema catalán”. En tot cas, quan la retòrica de l’amenaça domina l’ambient, la pregunta sempre és la mateixa: què hi ha de debò en tot plegat?
El professor José L. Álvarez va publicar abans d’ahir en aquestes pàgines un article suggeridor sobre Catalunya i allò que alguns especialistes anomenen el poder tou, això és la seducció, la capacitat d’influir, el prestigi, etcètera. Álvarez aporta dues idees que paga la pena de considerar, a propòsit de la credibilitat de qualsevol desafiament democràtic: a) les expectatives sobiranistes de ruptura creixen més ràpidament “del que ho fa el capital polític, tou o dur, disponible per convertir aquestes esperances en realitats”; b) el catalanisme “fa massa temps que se sedueix políticament a si mateix, cap a dins, no cap a fora”. Comparteixo totalment la primera idea mentre podria coincidir en la segona si no fos perquè “el dins” i “el fora” d’Álvarez i el meu no són la mateixa cosa. M’explico.
Sembla evident que, en aquest moment, a Catalunya només hi ha dues formacions polítiques que no es veuen bloquejades pels problemes interns i, per tant, es poden dedicar a incidir en la societat sense distreure’s en altres coses: CiU, des del Govern, i el PP, des de l’oposició. El PSC i ERC travessen una etapa difícil marcada per la manca de lideratges, la pèrdua d’espais institucionals i la necessitat de recol·locar-se en el tauler de joc; és cert que ICV tampoc té grans problemes domèstics, però la seva dimensió i la seva vocació d’apèndix perenne dels socialistes la fa secundària a aquests efectes. En aquest context, qualsevol capital polític que s’hagi de transformar des del catalanisme depèn ara, sobretot, de Convergència i Unió. Així ho han deixat clar les urnes.
D’altra banda, d’entre tots els màxims dirigents parlamentaris, només Artur Mas exerceix un veritable lideratge, la qual cosa és preocupant, perquè el president no disposa d’interlocutors forts per assumir compromisos compartits que reclamen imaginació, coratge i molta generositat. Això aboca els convergents a una gran soledat i a ser, més que mai, el catalitzador intel·ligent, extremadament permeable, d’interessos i moviments molt diversos que només tenen en comú el cansament creixent de la via autonomista.
És cert que el catalanisme sedueix més cap a dins que cap a fora. Però no és un fora geogràfic el que marcarà l’èxit o fracàs d’un país que, con va sentenciar el Tribunal Constitucional, viu sota sospita permanent en un Estat que el tracta com un cos estrany. El problema primordial no és la pedagogia catalanista cara a Europa –com apunta Álvarez– sinó l’extensió dels valors del catalanisme entre aquella part de la societat catalana que no se sent concernida ni tan sols interessada pels plantejaments que parteixen de la següent premissa: la nació catalana és un subjecte col·lectiu que té dret a decidir el seu futur democràticament. Per sort, els aires que bufen ajuden a explicar les coses amb un to nou. Quan la sobirania dels estats europeus és retallada per la Unió Europea, la sobirania perd part del seu caràcter sagrat, i això ajuda a treure ferro al debat. És una transformació important que no ens estalvia, tanmateix, la confusió interna.
Ho he intentat explicar, des de fa temps, mitjançant una metàfora: la taca d’oli del catalanisme s’està escalfant però no sabem si és gaire més gran del que era fa trenta anys. Vet aquí l’enigma i la tasca pendent dels catalanistes. És indubtable que el vell catalanisme s’està fent sobiranista, com qui forada la pedra cada dia, però això no resol la feblesa demogràfica del catalanisme en general, que és ser, encara, un gran desconegut per a molts ciutadans catalans, sobretot en el primer i segon cinturó metropolità. L’autoseducció del catalanisme té molt a veure amb prescindir d’aquesta evidència estadística i prendre la part pel tot, una ingenuïtat perillosa encara que la part mobilitzada sigui –com així és– la més central i la més dinàmica del cos social. Qualsevol hipòtesi en clau secessionista no pot prescindir d’aquesta complexitat, com sembla que passa en determinats entorns, més ocupats a córrer que a fabricar adhesions. Dit això, és obvi que sense una estratègia internacional seriosa i continuada ni el catalanisme ni la seva formulació independentista podran arribar gaire lluny. Jordi Pujol va trencar aquest mur, però ara es necessita un treball de país.
Davant les amenaces que emet periòdicament el catalanisme de manera reactiva, els poders de l’Estat no s’alarmen gaire, però tampoc pensen que sigui només una foguerada, com es diu sovint. Observen la societat catalana amb atenció, però se’ls escapen massa coses, la plantilla que fan servir és obsoleta. Per exemple, no tenen prou en compte el canvi generacional ni la desaparició de la por al conflicte, el llegat de la guerra que va frenar moltes demandes durant la transició.
Una cosa sí que sap Madrid: mentre l’amenaça catalana sigui fragmentària i a cop calent, és un foc dominable, menor. Cal transformar l’esperit del 10 de juliol del 2010 en alta política. Demano massa? No. Respecto massa Espanya per imaginar-ho d’una altra manera.