30 set 2011 Escala de veïns i crisi

La primera experiència política seriosa de qualsevol individu és la vida en parella, com és sabut. I la segona, inevitablement, és la que té a veure amb la nostra condició de propietaris d’un pis en una escala de veïns, sempre que hom visqui en un habitatge d’aquesta mena, i no en un castell, una masia, una torre amb piscina o una casa de les dites adossades, habitualment amb gos. Les reunions de qualsevol escala de veïns –que hom anomena comunitats, com les autonomies!– són un exercici polític dels més difícils, complexos i envitricollats que la vida en societat ens ofereix. Arribar a solucions de consens pot representar esforços titànics. Segur que vostè, amic lector, en cas que visqui en un pis, podria explicar algunes anècdotes sobre aquestes assemblees, que habitualment se celebren a l’entrada dels immobles, allí on les bústies, els llums i els extintors (i potser alguna planta vagament natural) ofereixen un paisatge no sempre exactament confortable per a la resolució més o menys civilitzada de les mil i una contingències que comporta el fet de compartir l’edifici on un dorm i tal vegada viu. Ara, amb la crisi, aquestes reunions d’escala de veïns s’han convertit en un dels llocs on més al detall es pot observar l’impacte de la recessió i l’atur.

Hom diu que els centres d’atenció primària, les escoles i les esglésies permeten de conèixer amb una certa exactitud fins a quin punt ho passen malament les persones amb més dificultats per sortir-se’n. No ho dubto. Però vull insistir en una realitat que tots tenim més a la vora i en la qual potser no hi pensem: els milers d’escales de veïns de les nostres ciutats i pobles. Algú pot pensar que la crisi va per barris i que hi ha zones on ningú té problemes. Error: és evident que la crisi colpeja durament els més febles, però també ataca de manera aguda les classes mitjanes més assentades, molts assalariats que, fins fa tres anys, disposaven de feines d’alt nivell ben remunerades. Des de fa mesos, aquestes típiques reunions de veïns, sovint un pèl caòtiques i confuses, han agafat un to ombrívol i tristot perquè hom hi acaba sabent que la filla dels del segon ha deixat d’estudiar per ajudar els pares, que el de l’àtic s’ha trobat al carrer d’un dia per l’altre amb 57 anys, o que les ocupacions de la noia del tercer, a càrrec de dues criatures, són cada cop més precàries i lluny de casa. Ara, aquestes assemblees, a més d’ajornar les reformes perquè no hi ha quartos per fer-les, serveixen d’espai de catarsi, tot i que també hi ha aquells que, per vergonya, dissimulen les estretors.

Suggereixo que els nostres polítics (locals, nacionals, estatals i europeus) dediquin una part del seu temps a assistir a diverses reunions d’escales de veïns per comprovar en cru com van les coses. Fóra més il·lustratiu que totes les enquestes que es fan.