Ens arriben, des de latituds llunyanes, notícies terribles sobre els anomenats crims d’honor, pràctiques que ens remeten a pobles on la dona encara es veu sotmesa a codis morals i lleis que nosaltres, com a ciutadans del segle XXI, no podem acceptar de cap de les maneres. Una idea arnada, retrògrada i tòxica de l’honor ordena la vida de milions d’individus allí on els valors de la societat oberta no han arribat o només ho han fet d’una manera superficial, la qual cosa exigeix el nostre compromís en la denúncia constant d’aquesta mena de crims així com en el suport a les víctimes d’aquestes formes tan arrelades i habituals d’injustícia i barbàrie.

Aquest concepte pervers d’honor, vinculat a la suposada deshonra d’una família, d’un clan o d’una localitat sencera, també va dominar la vida dels nostres avis, potser amb una violència física menys extrema, però amb la mateixa violència verbal que encara perdura en altres cultures. Al nostre país, i durant bona part del segle XX, sobretot en ambients rurals, l’assassinat de qui havia tacat l’honor d’una casa va ser substituït per l’execució simbòlica: els que havien transgredit les regles eren considerats una mena de morts per a la resta de la comunitat, uns empestats de per vida; sovint, no tenien altra opció que marxar a la gran ciutat, on l’anonimat els permetia, potser, començar de nou.

En les nostres societats desenvolupades, tot el que té a veure amb l’honor sembla una antigalla rovellada que només té sentit als contes i videojocs de caire medievalitzant en què apareixen cavallers, princeses, dragons i bruixots que encarnen la sempiterna lluita entre el bé i el mal. Honor és una paraula en desús, antipàtica, impronunciable i impronunciada, envoltada de connotacions negatives (relacionades amb les violències i tradicions remotes que hem esmentat al principi) i assetjada per imatges encarcarades, autoritàries, nostàlgiques i carrinclones. En canvi, en la nostra vida diària, es fan servir profusament mots com dignitat, sinceritat, honestedat, transparència i ètica. Són paraules que gaudeixen de gran popularitat. Mai, però, no es diu res de l’honor. Tots pretenem ser dignes, sincers i honestos però no perdem ni un minut en ser més o menys honorables. A Catalunya, per llei, només són honorables els membres del Govern de la Generalitat.

A la vegada, però, la nostra societat demana actituds exemplars, sobretot per part dels dirigents polítics, econòmics i socials. No hi fa res que els ciutadans, a títol particular, siguem, alhora, molt indulgents amb les nostres maneres de fer, sobretot amb les nostres febleses. Hom palesa una necessitat de models d’actuació que siguin positius i que siguin –diguem– honorables: que actuïn adequadament des del respecte envers la resta i envers ells mateixos, bo i generant estima i reconeixement. La moralització de la vida política ha esdevingut un imperatiu arreu dels països occidentals, i la crisi econòmica no ha fet res més que intensificar aquesta necessitat i portar-la cap al terreny de les responsabilitats que es deriven de la gestió del bé comú. Els islandesos són els que han arribat més lluny, de moment, en aquesta voluntat de jutjar decisions polítiques amb efectes negatius. En aquest context, el governant honorable d’avui no és només qui no es deixa corrompre sinó qui s’enfronta a la realitat sense enganyar ni enganyar-se, i qui procura evitar mals majors. El líder ha de ser honorable o no és líder, perquè ha de donar el principal exemple. El líder ha de ser un mirall de l’honor, encara que la paraula faci angúnia.

Però, per entendre l’honor en tota llur complexitat, cal fer sortir un concepte que encara és més estrany als nostres dies: la vergonya. Com a ciutadans d’una societat secularitzada, podria semblar-nos que la vergonya és un residu de caràcter purament religiós, un fetitxe que penja del pecat i la penitència, categories que no volem emprar. O podríem pensar que això només interessava una societat en què la guerra i el fet de morir en combat gaudien d’un prestigi que ara ha desaparegut. L’honor dels temps passats es movia entre Déu i la pàtria, la creu i la bandera. Per això la vergonya també era d’església o de caserna. Avui, la llei inevitable del pèndol ha diluït la vergonya i el que representa com a fre de certes actituds. I la política no ha estat capaç de reciclar aquest material sensible, la qual cosa –sospito– podria explicar operacions populistes d’imatge com divulgar el número de pisos i automòbils que posseeix cada diputat. Com menys vergonya real, més gesticulació preventiva per amansir el malestar.

Montesquieu ens va ensenyar que la por guia totes les accions en una tirania, la virtut ho fa en una república i l’honor fa el mateix en una monarquia. Nosaltres, que vivim en una monarquia parlamentària, hauríem d’esperar una barreja especial de virtut i d’honor en els nostres principals dirigents públics, no únicament els que es dediquen a la política. Però l’honor ha periclitat, mentre la virtut republicana no qualla. Som en terra de ningú, exposats a la tàctica del calamar i a la constant col·lisió d’arguments que no paguen cap tribut al decòrum més elemental. El poca-vergonya troba un paisatge grisós on li és fàcil camuflar-se. Avui, en aquest tros de món, quan afortunadament ja no depenem de pureses de sang ni de classes socials estàtiques, una mica més d’honor ens faria menys vulnerables.