Que la desconfiança disparada sigui el factor que unifica els cartells del PP i del PSOE és un element que hauria de preocupar les cúpules d’ambdues forces. Aquesta dada ens diu que els votants emetran el seu sufragi a partir, sobretot, d’una tria en negatiu, des de la resignació d’assumir el mal menor, la qual cosa queda molt clara quan s’observa que l’actual Gabinet i l’actual oposició reben un suspès considerable de les seves respectives parròquies. Dit d’una altra manera: ni el projecte de la dreta (desconegut de manera clamorosa excepte en el seu espanyolisme) ni el de l’esquerra (consistent a fer veure que Zapatero és un marcià) aconsegueixen despertar interès i obtenir un mínim de credibilitat. Per això Rajoy i Rubalcaba tenen més en comú que no sembla, i per això som davant de Rubajoy, una entitat electoral híbrida i complementària feta d’amnèsies, silencis i trucs de barraca de fira. Rubajoy és el candidat del fatalisme i de la desesperança inercial, una icona que en desplaça una altra anomenada ZP, com en un ritual antic que ja ha perdut tot significat per a aquells que el practiquen. La desconfiança neix, doncs, d’escoltar un paio que no diu res i un altre paio que diu tot el contrari d’allò que ha fet quan governava. Si la gent es refiés, fóra un miracle.

En segon lloc, les dades del sondeig presenten la següent incongruència: mentre Rajoy és el preferit, les propostes que reben més suport entre els enquestats són les que responen a posicions socialdemòcrates clàssiques, singularment el rebuig a les retallades en serveis bàsics i l’acceptació que els impostos creixin, extrem compartit per una majoria molt folgada on hi ha votants de signe divers. Així, sembla que la societat espanyola desitja que la dreta apliqui un programa típic d’esquerres, però amb certs matisos. Per exemple, la necessitat d’abordar una nova reforma laboral té també un suport molt gran, la qual cosa fa pensar en allò tan difícil –impossible– de fer la truita sense trencar els ous, perquè aquí els sindicats posarien el crit al cel. Som davant la intel·ligència del cos electoral o més aviat aflora sense manies una confusió que fa temps que es va covant sota el descrèdit dels polítics? M’imagino el nou inquilí de la Moncloa dient aquella famosa frase de Groucho Marx sobre els principis.

I, en tercer lloc, hi ha una dada que posa els grans partits estatals entre l’espasa i la paret a Catalunya: el 75% dels enquestats creu molt o força necessari un nou pacte fiscal. A partir d’aquesta evidència, Rajoy (i Fernández Díaz) i Rubalcaba (i Chacón) queden en fora de joc, perquè resulta que un 68% dels votants populars se suma a la idea promoguda per Artur Mas i també ho fa un 71% dels votants socialistes. Com pot ser que els dirigents socialistes i populars d’aquí estiguin tan lluny del sentir del seu públic en un assumpte estratègic i central que toca directament la butxaca de la gent? Som davant d’un fracàs estrepitós del PSC i del PP de Catalunya a l’hora d’analitzar allò que interessa la ciutadania de debò. El cas fa molta gràcia perquè uns i altres s’han dedicat a repetir, durant anys, que el nacionalisme majoritari és una ideologia que exalta els símbols i no té en compte la Catalunya real ni el dia a dia de les persones. On és ara la Catalunya real? L’enquesta demostra que l’aposta de l’actual president de la Generalitat és una de les jugades més interessants fetes des del camp catalanista en molts anys, fins i tot assumint que té molt de risc i que depèn, en darrera instància, de com quedi el quadre de majories i minories a les Corts espanyoles.

Ja ho veuen, doncs: els polítics potser avorreixen, però la política que ens arriba de la mà de Rubajoy promet moments estel·lars.