Més enllà de l’enrenou d’aquest cas, he reflexionat una mica sobre la gran excitació amb la qual, entre alguns sectors, petits però actius, es viuen aquesta mena de coses. Hauríem de fer-nos-ho mirar; altrament, correm el risc d’aconseguir tot el contrari del que desitgem. La gran força de la llengua catalana ha estat el seu prestigi, si més no fins avui. Hom no esdevenia català perquè parlés la llengua pròpia del país, sinó que acabava parlant-la perquè, prèviament, havia decidit d’identificar-se amb la nació i triar-la com a espai de referències íntimes. El nostre idioma no ha estat mai un peatge, i això ens ha anat prou bé, tot i que no es poden negar les febleses socials que suporta. Comptat i debatut, la llengua d’Ausiàs Marc, de Verdaguer i de Porcel ha estat adoptada per gent de fora en la mesura que ha sabut ser atractiva i seductora, i ha permès l’entrada a un univers diferent. Com diu George Steiner, “les finestres que obre una llengua ensenyen un paisatge únic; aprendre noves llengües és entrar en móns nous”.

Políticament, polèmiques com la sorgida arran de Gerard Quintana ens empetiteixen i ens distreuen. Socialment, ens crispen i ens menen cap a carrerons sense sortida. Culturalment, ens fan aparèixer com a porucs i malfiats. Ens les hauríem d’estalviar.