La societat catalana ha volgut que la primera formació representativa del país al Congrés dels Diputats sigui CIU, la federació que articula el nacionalisme català majoritari i que, avui per avui, governa la Generalitat, les diputacions i la majoria d’ajuntaments del país. Mai, fins ara, els nacionalistes havien quedat primers en unes eleccions legislatives espanyoles, aquest era un lloc que els socialistes conservaven sense gaire esforç, atesa la dificultat de penetració del PP entre l’electorat català. Però els temps estan canviant. Tres fenòmens es produeixen de forma simultània: enfonsament agut del PSC; ascens dels populars en l’àrea metropolitana tradicionalment d’esquerres, però menys del que voldrien i s’esperaven, i recuperació continuada de CIU, que esdevé, com ja havia estat en la primera etapa de Pujol, l’opció que aplega electors de tota mena, ara sota el paraigua del sobiranisme fiscal.

La pregunta del milió és òbvia: s’hi podrà fer alguna cosa a Madrid quan el PP podria fer servir el corró amb comoditat? La presidenta dels populars catalans ha advertit que CIU “no serà determinant” en la governabilitat espanyola mentre els populars sí que ho són al Parlament d’aquí. Números en mà això és innegable: Rajoy disposa d’una majoria absoluta que li permet fer i desfer, mentre Mas necessita trenar aliances per tirar endavant les seves polítiques, recordeu que li manquen sis diputats per gaudir d’una situació com la del nou president espanyol. Per què aquesta dèria de Sánchez-camacho a remarcar que els setze diputats encapçalats per Duran Lleida no comptaran? I per què, en canvi, més d’un milió de ciutadans han pensat que ara, precisament ara que totes les enquestes indicaven que hi hauria un tsunami del PP, calia fer confiança a unes sigles que no són sucursal de res i tenen experiència en negociar?

Definir la missió catalanista a Madrid és la clau de tot. Segons el programa guanyador entre els votants catalans, l’objectiu és arrencar del poder central un nou pacte fiscal que suposi uns resultats similars al que representa el concert econòmic al País Basc i Navarra. A diferència del que va passar el 1996, quan un Aznar de pujada havia de menester la col·laboració de Pujol i del PNB, en aquest moment tot dependria només de la voluntat de Rajoy de demostrar que no vol governar contra Catalunya ni vol marginar el tercer grup del Congrés, en un moment de crisi en el qual ell, per molts diputats que tingui, està ben sol davant del perill.

El sobiranisme fiscal de CIU té un ampli suport civil perquè és una qüestió de supervivència col·lectiva més que d’identitat en un sentit clàssic. Sense virolla, l’autonomia i la societat es paralitzen fatalment. A sobre, sembla que només Catalunya estigui fent sacrificis avui a les Espanyes. Per això hi ha molts votants del PSC i del PP que hi estan a favor. Quin català –porti barretina o no– entén aquesta rara solidaritat interterritorial que fa que Catalunya perdi posicions tot i la seva riquesa? El dèficit fiscal català és una realitat que la gent pot comprendre, parli la llengua que parli, i això és un motor poderós de canvi. Per reblar el clau, la crisi incrementa el sentiment de greuge i d’injustícia, i palesa que patim una asfíxia estructural que Madrid imposa a qui sempre ha tirat del carro. Ho saben l’obrer i l’ empresari, el pagès i el botiguer, el funcionari públic i el professional liberal: tots hi posen més que no en reben. Ara, fastiguejats, han dit “prou”.

La missió de CIU és clara però no és fàcil d’executar: ser el partit de Catalunya quan el PP és el gran partit d’espanya. No costa veure-hi un eventual “xoc de trens”. Amb tot, hi ha veus al voltant dels populars que insinuen que Rajoy voldrà trobar un sistema que permeti calmar els ànims de Catalunya sense que la caixa comuna rebenti. Ja ho veurem. En tot cas, els assessors que arribaran a la Moncloa haurien de saber que no podran oferir un succedani ni un placebo com qui regala mirallets als indis, sobretot perquè la mateixa CIU que dóna la cara i diu la veritat sobre les retallades no podria abonar a Madrid una maniobra que no abordés seriosament i a fons el problema del finançament; per martingales ja vam tenir les del tripartit de la mà de Zapatero, i estem com estem. Si Rajoy vol negociar, ha d’oblidar-se de la cosmètica i dels jocs de mans.

Per sort, Mas i Duran Lleida ja han vist com Madrid agraeix els gestos de diàleg i bona predisposició. Els xecs en blanc formen part d’una altra època, per això CIU ha de treballar a mig termini i, a diferència del que va fer l’any 2000, no pot votar la investidura de Rajoy. Algú pot argumentar que Mas necessita els populars per aprovar els pressupostos del 2012 i que aquesta és una dada consistent. No cal precipitar-se. ERC ha fet una oferta de col·laboració a CIU, els socialistes potser reaccionen davant l’abisme i, en cas de bloqueig, el president sempre pot optar per un camí que un dia va posar damunt la taula: convocar noves eleccions a Catalunya. Algú dubta que, arribat el moment, Mas podria millorar fàcilment els resultats que va obtenir el novembre de l’any passat? Catalunya ha votat de manera molt diferent al conjunt d’espanya perquè és una nació, agradi aquest fet o no. I la nació encarrega a CIU que faci una cosa important a Madrid. Si Mariano Rajoy no escolta, el sobiranisme ja no serà només fiscal.