30 nov 2011 Rajoy, tornar a 1979
En un recent sopar amb professionals barcelonins interessats pels afers públics, algú va demanar-me com governaria Mariano Rajoy, de qui sabem més els silencis espessos que cap altra cosa. Amb totes les cauteles que fan al cas i sense voler exercir de futuròleg, vaig respondre que el líder del PP serà un president dedicat a no semblar-se per res a Zapatero i ocupat, sobretot, a no ser confós amb Aznar, l’home que va designar-lo. De fet, l’aznarisme irredempt i ressentit, aliat amb la trinxera més ferotge de la dreta mediàtica, va fer tot el possible perquè Rajoy s’estimbés, però el gallec ha arribat a la meta i això –són les regles del torneig– li atorga més autoritat que no sembla dins dels rengles conservadors.
Aznar era un leninista de dretes (assessorat per alguns ideòlegs esquerranosos que s’havien passat a l’adversari) que tenia una voluntat manifesta de transformar a tota màquina la realitat espanyola, amb una ambició que ell volia que fos històrica, la qual cosa va portar-lo, per exemple, a prendre part en la guerra d’iraq, per forçar un canvi geopolític que trenqués la dependència que Madrid ha tingut sempre, des de la mort de Franco, del criteri de francesos i alemanys. El primer Aznar, el que governa amb el suport de Jordi Pujol, adopta una moderació purament tàctica, aquell centrisme del qual Josep Piqué fou abanderat i que tantes alegries va donar a les elits catalanes econòmiques, refiades o amnèsiques fins a límits indescriptibles. Després, a partir de l’any 2000, la majoria absoluta va permetre que Aznar s’alliberés de la màscara i ens mostrés el seu veritable rostre d’idealista desbocat i disposat a portar el seu programa de màxims fins al final.
Rajoy no té cap interès, m’hi jugo el que vulgueu, a transformar la realitat per passar a la gran història. No sembla que vegi el govern com una eina de redibuix social (com el veien González, Pujol i Aznar, cadascun a la seva manera) sinó com un instrument de gestió que, posant l’accent en unes determinades polítiques, permeti anar fent sense ensurts en la direcció prefixada. No vull dir que Rajoy no tingui ideologia, el que subratllo és que serà més pragmàtic i pacient que Aznar i que serà més hàbil –no pas més tou– a l’hora de fer servir les palanques de la majoria absoluta. Reitero: el Partit Popular d’ara té projecte però en la seva aplicació podria ser més intel·ligent que l’aznarisme i, per tant, molt més perillós per al seus adversaris. He escoltat un dels homes de confiança de Mariano Rajoy en la cuina de les idees, José M.ª Lassalle, i puc dir que sap molt bé quina Espanya vol i com arribar-hi.
El drama del nou president espanyol és que aterra a la Moncloa enmig de la pitjor crisi econòmica en dècades i obligat a moure’s en un entorn que canvia a gran velocitat. Els esglais constants a la zona euro i el capgirament del concepte clàssic de sobirania dins la UE no són assumptes que permetin una actitud gaire relaxada. Ara, Rajoy dóna tota la sensació de voler tornar a l’estil de la Unión de Centro Democrático (UCD) de l’any 1979, quan el partit d’adolfo Suárez governava i les pulsions autodestructives internes de l’organització encara es mantenien a ratlla. Centrisme, reformisme, pactisme, diàleg i moderació són etiquetes que el mandatari exhibeix en els seus darrers discursos.
Recordo algunes declaracions de Piqué, durant la seva etapa de ministre d’aznar, en el sentit que calia tornar a l’esperit de 1977, quan vam estrenar la democràcia. Hi havia, en aquesta posició, dos objectius complementaris: ganes de rebobinar certs consensos per modificar-los i una necessitat d’enllaçar amb el moment fundacional del sistema per legitimar una interpretació nova de la Constitució. El piquerisme ministerial –després va evolucionar cap a tonalitats més efectistes i abruptes– es movia en aquesta ambigüitat. Hi penso perquè Rajoy, aparentment, connecta ara amb aquest estil de política que defuig la frontalitat i busca –si se’m permet el símil futbolístic– el gol per l’esquadra. Recordeu la UCD va ser el partit que, de la mà del PSOE, va endegar la Loapa, una llei que pretenia remodelar a la baixa els estatuts de les nacions històriques. La música de la Loapa va sobreviure tot i que el Tribunal Constitucional va desautoritzar-ne la lletra.
Evitar alguns errors d’aznar, vet aquí una lliçó apresa pel nou líder popular. Rajoy no vol fabricar més independentistes, no vol provocar les èpiques catalanistes, no vol fer gaire soroll. Vol governar, durar el màxim de temps en el càrrec i, com és lògic, portar a terme un programa que inclou –no s’hi val a badar– una recentralització autonòmica que no ho sembli gaire però que s’implanti també amb l’ajut de la crisi econòmica i social. Per això està obert a parlar de finançament amb el Govern de la Generalitat però dóna allargs sobre el pacte fiscal que reclama CIU i que té un ampli suport social a Catalunya. La majoria absoluta d’aznar va ser una exaltació de l’agit-prop i la de Rajoy, en canvi, serà una metòdica manera de guanyar terreny “sin que se note el cuidado”. Aznar era un dirigent fascinat per la batalla com a tal mentre Rajoy en té prou a saber que va guanyant.
Auguro que les jugades que el gabinet de Rajoy faci en l’escaquer català seran més sofisticades