05 des 2011 Funcionaris, a la guerra
Si no ho he entès malament, el president Mas fa el que ningú encara no fa a les Espanyes per dos motius: per demostrar que Catalunya és una nació seriosa que fa els deures i perquè, com se’ns va avisar la setmana passada, el Govern de la Generalitat tindrà problemes de tresoreria sense els 750 milions d’euros que havia promès Zapatero. El líder de CIU demostra que l’ètica de la convicció i la de la responsabilitat poden coincidir alguna vegada, tot i que això no acostuma a veure’s gaire en les nostres democràcies, massa presoneres del curt termini. Que el president de Catalunya governi amb determinació i sense por a les protestes gremials és una actitud que regenera la política, la qual cosa és de subratllar quan a Europa hi ha qui pensa que els tecnòcrates ens salvaran.
La segona onada d’ajustaments que impulsa l’executiu Mas demana sacrificis als funcionaris i aquests, mitjançant els seus sindicats, ja han dit que consideren que els governants democràtics del país els han declarat “la guerra”. Els empleats públics tenen tot el dret a defensar els seus interessos, òbviament. Però hauran d’anar molt en compte a l’hora de tibar la corda, perquè no els surti el tret per la culata en un moment en què la majoria dels ciutadans –que són assalariats del sector privat– ja fa molt de temps que pateixen les conseqüències de la crisi. Els funcionaris saben que fora de l’administració fa més fred i que allí la capacitat de pressió del treballador és molt menor, sobretot quan l’amenaça de l’atur no és un mer recurs retòric per fer por a la taula de negociació.
Tinc un gran respecte pels empleats de la funció pública i no considero que, com diu el tòpic, siguin indolents i irresponsables. Aquesta mirada és injusta. Dit això, cal ser fidels a la veritat i admetre que els funcionaris tenen, pel cap baix i en general, dos grans avantatges: els seus llocs de feina queden a recer de les sotragades del mercat i gaudeixen d’una sèrie de complements poc o mai vistos fora de l’administració. Que es faci servir la paraula “privilegis” no els agrada. Tanmateix, la sensació és que els empleats públics gaudeixen d’una incertesa menor sobre el futur i això val molt. El veí del funcionari (que cada dia es lleva per anar a un taller o una oficina on la facturació ha caigut en picat) fa molts mesos que està angoixat perquè ja es veu a la cua de l’atur.
En certs discursos sindicals sobre les retallades s’hi endevina aquella actitud que Bernard Crick va descriure fa anys en el seu obligat llibre En defensa de la política. El funcionari creu que el seu treball es veu “contínuament frustrat per les intromissions dels polítics” quan ell sap millor, per la seva experiència, tot el que cal fer. Si no van amb cura, en aquesta guerra, els funcionaris es quedaran sols. Podran fer moltes manifestacions i aturar alguns serveis però –m’hi jugo el que vulgueu– perdran estrepitosament la batalla de l’opinió pública.