07 des 2011 Els ossos del tirà
No hi ha escapatòria. Vivim entre els morts, ho vulguem o no. Es pot pensar que la dura crisi econòmica i social aconsegueix tapar la resta de coses que ens envolten, però això no és cert. A qui interessen els ossos del general Franco? La primera resposta és fàcil: a ningú, excepte als membres de la seva família i a quatre nostàlgics del règim. Però aquesta és una resposta tramposa, merament pal·liativa. Cal respondre amb més atenció: les despulles d’un dictador que va marcar profundament la nostra història recent és un assumpte que no pot deixar d’interpel·lar la societat. D’acord: la majoria de gent ara viu preocupada per les retallades, els crèdits hipotecaris i l’amenaça de l’atur, però som animals històrics sempre, també quan sembla que la història ens fa nosa i el present és massa intens per dedicar-nos a passejar per les experiències més dures dels nostres pares i avis. Franco no interessa, però Franco continua sent un nom que pesa sobre tots nosaltres.
Fa pocs dies, es va donar a conèixer l’informe oficial que sobre el Valle de los Caídos ha redactat una comissió d’experts per encàrrec del Ministeri de la Presidència. Aquest informe fa una sèrie de recomanacions al Govern central, a partir de l’objectiu de portar a terme una “resignificació integral” del lloc que “proporcioni la relectura completa del conjunt monumental” mitjançant la qual s’expressi “la centralitat de la víctima mostrant documentalment i evocant simbòlicament el buit ètic que va generar la Guerra Civil amb la mort”. El principi que inspira els experts és el d’“explicar i no destruir” per assolir la transformació del mausoleu de la dictadura en un veritable memorial de la reconciliació que doni protagonisme a tots els morts del conflicte, dels dos bàndols, amb un tracte igual. De passada, caldria intervenir per frenar el deteriorament de l’estructura del temple i el conjunt escultòric, treballs que podrien arribar a costar fins a 13 milions d’euros.
Amb bon criteri, la comissió d’experts adverteix que donar un nou significat al Valle de los Caídos passa per reservar aquest espai només als morts de la Guerra Civil, la qual cosa implica el trasllat de les restes del general Franco “al lloc que designi la família o, en el seu cas, al lloc que sigui considerat digne i més adequat”. Pel que fa a les restes de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange i executat durant la guerra, es recomana que aquestes no ocupin un lloc preeminent a la basílica, “atesa la dignitat igual de les restes de tots els que són enterrats allí”. Es tracta de conclusions ben raonades i mogudes pel sentit comú, però deixen la pilota als peus dels polítics. L’informe va ser encarregat per governants del PSOE i ha de ser tingut en compte pels del PP, que ara arriben al poder. Algú ha volgut veure-hi un darrer regal enverinat de Zapatero a Rajoy. Potser sí, potser no. En tot cas, és trist i pervers que certa dreta i certa esquerra facin servir els morts d’ahir per tractar de preponderar en la pugna democràtica.
Més enllà dels partidismes, hem de ser sincers i valents a l’hora de contemplar la nostra història: quin és el moment menys dolent per reubicar els ossos del tirà per tal que no ofenguin durant més anys la memòria dels que van perdre la guerra i dels que van ser víctimes de la repressió dictatorial? Tots els moments són i seran complicats, però caldrà fer-ho abans no se’ns mengi la vergonya col·lectiva.
Els governs centristes de la transició no van tocar les restes de Franco, ni tampoc ho van fer els gabinets posteriors que va presidir el socialista González. Anys després, Aznar no s’hi va dedicar i Zapatero, que va fer bandera de la memòria republicana, plega sense haver mogut el cadàver de l’home que va edificar un sistema autocràtic de poder que va significar la mort, la presó i l’exili per a milers de persones. La tomba de Franco continua sent el símbol d’una victòria militar que va prolongar-se durant quasi quaranta anys i és per això que no lliga amb el respecte a la memòria dels vençuts ni amb l’esperit democràtic. Els que cada 20 de novembre pelegrinen al Valle de los Caídos aixecant el braç ens recorden que la tomba del general és un deshonor cívic i un residu tòxic que contamina la convivència, un lloc obscur que manté oberta la ferida de la guerra. L’homenatge que els franquistes porten a terme anualment és un festival que no té cabuda a l’europa dels drets humans i la llibertat. I faria bé l’església catòlica d’espanya si assumís les recomanacions de l’esmentada comissió d’experts.
Problemes pressupostaris al marge, el nou Govern central presidit per Rajoy hauria de fer tot el possible perquè la dreta espanyola democràtica no deixi espais d’ambigüitat pel que fa a la condemna rotunda del franquisme. La remodelació del Valle de los Caídos és una oportunitat perfecta per concretar una actitud més clara del PP en aquest sentit. Des del deure ètic i des de la intel·ligència, i també des de la necessitat política de marcar distàncies amb els fantasmes dels entorns socials i mediàtics suposadament afins, que mantenen una actitud escandalosament contemporitzadora vers la dictadura. Altrament, els populars sempre tindran poca autoritat per fer determinats discursos.
Alguns creuen que moure els ossos de Franco es reobrir ferides. Al meu parer, la gran ferida és continuar tractant el tirà com un heroi gloriós i benefactor.