02 gen 2012 La veritat triomfant
Comencem el 2012 amb una gran lliçó sobre la política i la vida: el Govern suposadament liberal del PP apuja els impostos i comunica que el dèficit públic a Espanya és del 8 % i no del 6 %, com havia comunicat l’executiu sortint presidit per Zapatero. Els principis són de goma i la veritat aflora amb tot l’esplendor quan la realitat mossega. Vosaltres us heu sorprès? Les incerteses són superiors a tota previsió, i el governant que es pretén responsable exerceix de purgant. La dreta es posa el vestit socialdemòcrata per recaptar com un bomber que fa servir un equip especial per entrar en un incendi. A dins, cremant-nos, hi som tots els que vivim d’un sou. I donem gràcies, ens diuen, perquè la pressió fiscal no afectarà L’IVA.
L’any que hem tancat va tenir un factor bo enmig de tantes notícies negatives: va convertir la veritat en protagonista de les nostres vides i per això va escombrar els polítics que l’havien menyspreat amb obstinada recurrència. No va escombrar, en canvi, altres líders econòmics i socials que van fer exactament el mateix que aquells que es presenten a les eleccions. Harry G. Frankfurt ens ha explicat molt bé que “les societats no es poden permetre tolerar ningú ni res que alimenti una indiferència displicent davant la distinció entre el que és vertader i el que és fals” i també ha subratllat que “sense veritat estem destinats a fracassar abans de començar”. Oi que semblen òbvies, les anotacions assenyades d’aquest eminent professor nord-americà? Doncs les vam oblidar.
Duresa, realisme, sacrificis, sinceritat. I veritat, molta veritat, però sense voler crear alarmisme, un exercici que s’assembla a clavar un clau sense fer soroll. Artur Mas, que va ser el pioner d’aquesta actitud a l’estat, ha advertit que aquest any nou també serà difícil. Mariano Rajoy s’hi ha posat més tard i amb una gran diferència respecte del president català: disposa de més instruments i de més poder, per molt que Brussel·les marqui unes obligacions. L’estampa del Govern de Catalunya buscant a corre-cuita un crèdit per abonar la paga extra de Nadal dels funcionaris no reforça precisament el prestigi de les institucions d’autogovern. Però cal ser positius i veure en aquest episodi una ocasió per adonar-nos perfectament de quina mena de poder és, aquest que anomenen “autonòmic”.
La crisi frena i alhora anima el sobiranisme català: el frena perquè el més important per a cada individu és sobreviure, però també l’anima perquè mostra descarnadament els límits d’una estructura que lesiona una societat dinàmica. El catalanisme té a favor una veritat incontestable: com pot ser que els més rics de les Espanyes hagin d’acabar demanant caritat? I el centralisme en té una altra de molt eficaç: si vols res, passa per l’adreçador. Us desitjo, amics lectors, que el 2012 no us sigui gaire inclement, i recordeu que fa cent anys –ai las– es va enfonsar el Titanic.