04 gen 2012 Per a què serveix un Parlament?
Que els fets de la vida col·lectiva tenen lloc i es divulguen a una velocitat que deixa sovint els polítics en fora de joc és una cosa que comprovem diàriament. En les democràcies contemporànies, el governant es veu assetjat per constants demandes dels ciutadans i allò que l’allunya més del carrer és justament la concepció del temps. Estem acostumats al temps del consum, que és l’apoteosi de la immediatesa: vols algun producte, el pagues i l’obtens en pocs minuts. Hem incorporat aquest ritme a tot el que fem i pensem que la política també ha de funcionar d’aquesta manera. Una part de la nostra decepció amb la política prové d’aquest malentès, que els polítics reforcen quan pretenen fer i dir –sobretot dir– moltes coses cada dia.
La malaltia que provoca aquesta situació és una ansietat permanent sobre els afers públics. Aquesta ansietat domina els despatxos de les administracions i dels partits polítics i es tradueix, més cops dels que caldria, en polítiques de comunicació que obliden una regla bàsica i antiga segons la qual “menys és més”. El dogma és que el polític ha de comunicar tothora, tant si té coses a dir com si no, tant si ha pres decisions com si no ho ha fet; en aquest sentit, és catastròfic quan un governant no sap aïllar les seves decisions d’aquest ambient d’ansietat que distorsiona greument la percepció de la realitat.
Però en una democràcia més o menys homologada no és el poder executiu sinó el legislatiu el que té la missió d’empaitar la realitat per donar respostes als problemes en forma de lleis. Els diputats d’un Parlament democràtic representen la ciutadania i, a la vegada, exerceixen com a legisladors, com a fabricants de normes que han de funcionar amb eficàcia i un cert sentit d’anticipació. L’elaboració de les lleis mitjançant els tràmits, rutines i rituals parlamentaris respon a la concepció del temps anterior a l’electrificació del món, és un vestigi de la vida tal i com era a començaments del segle XIX. Excepte en casos molt especials (la recent reforma exprés de la Constitució espanyola, per exemple), la discussió parlamentària es beneficia d’una tranquil·litat i d’una distància de les quals molt poques esferes disposen actualment; al costat del treball legislatiu, només la recerca científica pensada a llarg termini és capaç de trencar la lògica immediatista que avui s’exigeix en gairebé totes les activitats humanes. Que els diputats treballin sense l’ansietat dels ministres o dels consellers no és negatiu, sempre i quan estiguin realment atents a la ciutadania que els ha escollit.
Els parlaments democràtics són, abans que res, miralls d’unes societats determinades. La teoria política clàssica parla de sobirania nacional, un concepte que, si més no a la Unió Europea, hem de començar a revisar avui sense por. De la mateixa manera que un Parlament que no legislés seria una institució inútil, convé subratllar que un Parlament que no fos un espai plural i un espai per a la paraula lliure seria una institució que es faria trampa a ella mateixa i en faria als ciutadans. Recentment, hem pogut presenciar determinats fenòmens que assenyalen els perills d’oblidar el que és més elemental. Al Parlament de Catalunya, fa pocs dies, la presidenta de la Cambra va considerar que havia de prohibir determinades expressions relatives a la situació de greuge fiscal que pateix el país, com si cada grup parlamentari no tingués dret a etiquetar la realitat segons el seu programa polític; finalment, amb bon criteri, la presidenta va corregir el seu error, després d’una polèmica embrutida pels insults d’un diputat. Més recentment, la Mesa del Congrés dels Diputats ha impedit que la coalició abertzale Amaiur tingui grup propi i hagi d’integrar-se al mixt, mitjançant una lectura molt estricta del reglament que mai, en d’altres casos similars, no s’havia aplicat. Són episodis de gruix molt diferent però preocupen com a disfuncions d’una democràcia els servidors de la qual l’afebleixen des de dins.
Un Parlament no pot ser un espai de censura, això seria un contrasentit i una ridiculesa. Un Parlament no pot forçar tampoc el seu reglament per amagar l’existència d’una opció que, a més, ha estat considerada perfectament legal pels tribunals tot i plantejar un projecte rupturista. La Mesa del Congrés, on el PP talla el bacallà, ha fet un trist favor a la democràcia espanyola en impedir que Amaiur tingui el seu grup perquè aquesta decisió transmet una idea poruga i restrictiva del sistema de llibertats. Era una magnífica ocasió perquè els grans partits espanyols reforcessin de debò la seva autoritat i la de les regles de joc, però han preferit aplicar un esquema antic, una defensa poc intel·ligent, una martingala rància que, per entendre’ns, ens allunya de la cultura política d’estocolm i ens apropa a la de Caracas.
La resposta a la pèrdua de crèdit de la democràcia passa per eixamplar-la i no pas per limitar-la encara més. Defenso que cal aprofundir la democràcia representativa que tenim enfront dels que demanen “una democràcia real” basada en assemblees populars espontànies. Per això puc dir, amb tots els respectes, que hi ha dies en què els polítics professionals semblen dedicats exclusivament a carregar-se la joguina, alegrement.