09 gen 2012 Ens porten al 1978
La voluntat del Govern de Mariano Rajoy de controlar per llei l’endeutament autonòmic, anunciada pel ministre Luis de Guindos a les pàgines del Financial Times, només pot sorprendre qui no hagi entès que el gran projecte de la nova dreta espanyola és retornar a l’any 1978 per reescriure aquells capítols del sistema més incòmodes en un sentit recentralitzador. Aznar ho volia fer embolcallat amb la bandera i a toc de cornetí, i el seu successor ho fa amb la coartada de la crisi, administrativament i mirant cap a Brussel·les. Les diferències entre ambdós dirigents no són d’objectius, només d’estil. La cançó del nou Executiu popular és aparentment tecnocràtica i el cas gravíssim de les finances valencianes apareix, en aquest context, com un exemple oportú dels terribles mals que, segons els ideòlegs de la FAES i veïns, ha generat un model de descentralització excessiva.
No ens cansarem de repetir-ho: la Unió Europea esquerda la sobirania estatal clàssica i Madrid respon repescant sobirania per baix. És un moviment defensiu de l’estat que, a més, connecta amb les inèrcies perennes d’unes elits espanyoles que sempre han tingut enveja de la França que va eliminar en el seu moment la diversitat interna i va reduir la pluralitat cultural a un factor folklòric i gastronòmic completament inofensiu. El sobiranisme fiscal català té la seva contrafigura en el neocentralisme que divulga una idea molt atractiva per a les classes mitjanes de l’espanya castellana: les autonomies són cares i han esdevingut insostenibles.
Davant d’això, què pot fer el Govern que presideix Artur Mas? Opció a: anar fent, enmig de l’asfíxia financera, queixar-se amargament i esperar que, d’aquí uns mesos, Rajoy ofereixi més diners per sortir del clot a canvi que CIU aparqui definitivament la reclamació del nou pacte fiscal. Opció b: crear un front unitari de mínims amb el PSC, ERC i ICV per intentar mobilitzar la ciutadania en defensa de l’autonomia financera i d’un nou pacte fiscal. Opció c: convocar noves eleccions a Catalunya per obtenir una majoria folgada que permeti un Govern més fort per mantenir un torcebraç amb Madrid. La més improbable de totes és la segona, perquè no sembla que els socialistes vulguin assumir el paper de socis preferents, tot i les bones paraules de Pere Navarro en el sentit d’explorar “un acord estratègic de país”. Per tant, hi ha dos camins: resistir com es pugui aquesta onada o arriscarse i moure fitxa mitjançant uns nous comicis que atorguin a Mas la força parlamentària que ara no té.
És evident que, en plena crisi, el ciutadà no està ansiós per tornar a les urnes, però fer política és saber explicar els motius de cada acte. En contra de CIU hi ha el malestar per les retallades i a favor hi ha el bon lideratge de Mas, l’únic polític català que dóna la cara i parla clar. Ara, per sobreviure cal una mica d’audàcia.