Es diu i es repeteix aquests dies que el PSOE arriba al seu 38è congrés federal sense obrir un necessari debat d’idees. També se subratlla que cap dels dos aspirants a liderar l’organització no ha volgut abordar durant la campanya entre les bases socialistes aquest tan anhelat debat d’idees. La gran mancança d’alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón seria, doncs, aquest menyspreu per les idees, la qual cosa explicaria, de passada, com de malament està el partit que ha governat Espanya fins fa pocs mesos. Aquests laments i crítiques sembla que parteixen d’una premissa que em sorprèn: els partits habitualment discuteixen sobre idees. A mi em sembla que això és fals o, si més no, poc fidel a la realitat. Les maquinàries partidàries, en general, aparquen sempre els debats d’idees i se centren en la descarnada pugna pel poder entre figures i famílies polítiques.

Penso ara, per exemple, en el 16è congrés del PP, que es va celebrar a València l’any 2008, en què Mariano Rajoy, després de lluitar aferrissadament contra el sector que no el volia com a líder perquè el considerava tou, va ser novament escollit president. Recordeu moltes idees en ebullició en aquella reunió tan important de la dreta espanyola que ara mana? D’aquell esdeveniment el que interessava era el combat entre Rajoy i els seus contraris, un torcebraç que va ser observat i narrat amb el mateix detallisme entomològic amb el qual avui ens dediquem a considerar les fortaleses, les febleses i les misèries de Rubalcaba i Chacón. El debat d’idees al PP va ser tan escàs llavors com avui ho és al PSOE.

Els periodistes, politòlegs i tractadistes diversos de l’actualitat política sentim una nostàlgia perpètua del debat d’idees quan observem qualsevol escena protagonitzada per aquells que, en democràcia, fan la guerra simbòlica que organitza la conquesta temporal de les institucions que gestionen el que es considera l’interès general de la societat. En certa manera, el debat d’idees que reclamem als polítics és un mite il·lustrat que forma part de la visió excessivament ideològica i plana que tenim del poder els que treballem amb paraules. Sabem que les doctrines només són una pota de la política al costat dels interessos, el caràcter dels dirigents i les circumstàncies, però insistim a esperarho tot d’aquesta dimensió. Per què? Potser perquè necessitem aferrar-nos a algun guió que ens forneixi seguretat i previsibilitat en un món d’incerteses i canvis sobtats. Ara, les evidències haurien de fernos més descreguts respecte d’allò que suposadament pensen els polítics. Tingueu present Zapatero negant d’un dia per l’altre al Congrés dels Diputats tot el que abans havia defensat per evitar el naufragi d’espanya. Tingueu present Rajoy apujant impostos només arribar a la Moncloa després d’haver repetit en campanya que aquesta mesura seria nefasta.

Tot i que la política és essencialment acció i que els governants han de ser avaluats finalment per allò que fan més que per allò que està escrit als seus programes electorals i ponències oficials de partit, seria cínic, fals i massa postmodern concloure que les idees no tenen cap importància en la política democràtica d’avui. Que la dreta i l’esquerra tradicionals tinguin molts punts en comú o que la crisi mundial hagi dinamitat no poques tesis de l’art del possible no representa de cap manera que puguem viure en un món on es pugui governar sense entendre allò que passa i sense pensarhi amb cura. Quan dic pensar en aquest context em refereixo a l’exercici indispensable de col·locar-se davant la realitat amb la voluntat de fer preguntes noves sense donar res per descomptat i sense témer cap resposta. Qui ha de fer això? Com s’ha de fer?

Els partits tenen fundacions que es dediquen –o diuen que es dediquen– a aquestes tasques de prospectiva i anàlisi lluny del brogit tàctic dels aparells, però els resultats obtinguts arriben amb poca potència i poca freqüència a aquells que, després, han d’imaginar i aplicar polítiques concretes. Sembla que els que tenen responsabilitats a les administracions no aprofiten a fons el coneixement que es genera al seu voltant per prendre decisions i sembla també que la dinàmica diària de gestió –subjecta a l’ansietat de les enquestes d’opinió i els titulars periodístics– es desplegui al marge de qualsevol contrast amb el que anomenem el món de les idees. La desvinculació, la contradicció i la incoherència són, en alguns casos, sensacionals. Caldria canviar maneres de fer. En aquest sentit, la mecànica i procediment per elaborar els programes electorals recorda, més vegades del que voldríem, les lleis efectistes del màrqueting abans que una exploració articulada dels problemes que més preocupen el ciutadà.

Debat d’idees? A l’europa occidental i des d’un partit de govern, el darrer que recordo d’una certa volada va ser el que va generar l’anomenada tercera via, que, cuinada per Giddens i d’altres pensadors, va adoptar Tony Blair i va inspirar el seu nou laborisme, gràcies al qual el centreesquerra va governar durant una dècada el Regne Unit. Ni Rubalcaba ni Chacón no s’han dedicat a això. El debat d’idees al PSOE haurà d’esperar i al PP també.