10 feb 2012 La veritable Barcelona
La vaga de bus i metro prevista pels dies del Mobile World Congress em recorda allò que fan els nens quan volen desafiar els pares: tanquen la boca i no mengen. És normal i comprensible que tots els col·lectius professionals defensin els seus interessos però no ho és que oblidin el context general dins el qual es despleguen les seves reivindicacions. La manca de perspectiva global dels sindicats de TMB és l’element més inquietant d’aquest conflicte. La majoria de gent que viu d’un salari i encara té sort de conservar la feina llegeix amb realisme el panorama i mira de no contribuir a les expectatives més ombrívoles que s’anuncien per terra, mar i aire. Això explica que la majoria de treballadors, que fa mesos que pateixen congelacions o baixades salarials, no es dediquin a fer vagues. El sentit comú aconsella treballar més que mai per evitar el tancament de l’empresa.
Un dels representants sindicals de TMB va declarar l’altre dia que la vaga servirà perquè “aflori la veritable Barcelona”. No vaig entendre gaire bé què volia dir, tot i que em va semblar que contraposava els participants al Mobile World Congress al ciutadà anònim de casa. En aquest cas, caldria recordar que la vaga dels transports públics a qui més perjudicaria és als milers de persones que s’han de desplaçar diàriament per anar a treballar o estudiar, la gran majoria que no pot pagar-se transport privat i que fa mans i mànigues per arribar a final del mes. Una vaga d’aquesta naturalesa –no cal ser gaire perspicaç per fer el pronòstic– no tindria una gran adhesió popular, més aviat el contrari. No obstant això, aquest cap clar del sindicalisme local va assegurar que, amb aquesta protesta, era segur que s’aconseguiria una gran solidaritat dels aturats, dels que tenen una ocupació precària, dels que pateixen les retallades i, en definitiva, de tothom que se sent maltractat pels efectes de la crisi d’una o altra forma. Aquell home, portat pel seu enorme entusiasme, va pintar la vaga de TMB com l’albada d’una revolució encara mai vista.
No hi ha res més ridícul que creure’s la propaganda que un mateix difon. Com no hi ha res més absurd que menysprear la gran quantitat de tècnics, executius, comercials i públic especialitzat que aterrarà a Barcelona per fer negocis i tenir coneixement directe dels avenços d’un sector tecnològic que mou milions d’euros. Que una vaga d’aquest tipus expulsa les oportunitats i ens condemna a ser el cul del món és un assumpte de manual que no té discussió. El debat pendent –que caldrà fer tard o d’hora– és sobre les causes que han portat a enfortir un sindicalisme tan arnat, miop i escassament dotat per comprendre la gravetat del moment. La veritable Barcelona –la que no pot jugar amb el seu lloc de treball i sap el que costa guanyar prestigi i projecció mundials– no es mereix aquest càstig.