05 mar 2012 Pujol contra Mas
Jordi Pujol és tan conscient del seu paper central en la història de la Catalunya del segle XX que ha escrit les seves memòries amb la voluntat gens dissimulada de delimitar el camp d’estudi dels historiadors que hauran d’explicar la seva figura i la seva acció de govern. En català, d’això en diem “ser més puta que bonic”. Aquests dies, l’expresident presenta el tercer volum dels seus records, escrit amb la col·laboració de Manuel Cuyàs i intitulat Memòries. De la bonança a un repte nou (1993-2011), i aprofita l’avinentesa per reiterar que, per a Catalunya, és tan complicat el camí de la independència com el de continuar amb la situació actual. Ni caixa ni faixa.
Els que l’escolten poden interpretar el que vulguin. La seva proverbial ambigüitat es manté, tot i que reconeix el fracàs de l’Espanya dels ponts del diàleg cantada pel poeta Espriu, per la qual ell va apostar sempre, fins i tot quan el volien tancar a la presó pel cas Banca Catalana o quan li cridaven allò de “Pujol, enano, habla castellano”. Ara, jugant a fer-se l’outsider, pica l’ullet al nou sobiranisme sense fer volar més coloms del compte. Si en les seves memòries deixa massa espais en blanc, en les seves declaracions reafirma la seva sintonia amb Artur Mas, un president amb una missió gairebé impossible.
En aquest context, observo amb divertiment – no pas amb sorpresa – que apareixen nous fans de Pujol que utilitzen els mots i els gestos del patriarca nacionalista per anar contra l’actual president de Catalunya. L’operació té la seva gràcia, perquè la protagonitzen alguns conspicus antipujolistes acreditats que, en comptes d’analitzar i admetre sincerament el desastre nacional que va representar el tripartit, van de cul per denigrar la màxima autoritat del país i els seus esforços davant la crisi i l’espoli fiscal que pateix la societat catalana. Un dels moments estel·lars d’irrupció d’aquests novíssims pujolistes de plàstic va ser quan el Govern va anunciar que TV3 també hauria de retallar els pressupostos i algú va voler fer-nos creure que el país s’ensorraria. Llavors, diversos opinadors coneguts per la seva fòbia a Pujol, a CiU i al que anomenen sempre “el nacionalisme de dretes” van treure els gegants i van començar a enaltir el líder històric que havia creat la televisió nacional que “el seu successor es vol carregar”. Alguns s’han trobat tan a gust en aquest paper que fins i tot donen lliçons d’hermenèutica pujoliana.
Davant d’això, toca pixar-se de riure. Més valdria que aquestes ments desaprofitades es dediquessin a fer autocrítica sobre el que ells anomenaven “esquerra nacional”, un projecte que necessita aportacions sòlides. Sobretot, ho haurien de fer aquells que, durant set anys, van quedar aixoplugats sota el paraigües (oficial i públic) de la formació que tenia la gloriosa missió històrica d’arrossegar el PSC fins l’independentisme. A Pujol no li calen partidaris tan clarividents.