06 mar 2012 La renovacio de Guardiola

És verament fascinant. Mig país viu pendent de la renovació de Pep Guardiola com a tècnic del primer equip del FC Barcelona. I l’altre mig –cal subratllar-ho– viu pendent del mig que no dorm pensant en aquest transcendental assumpte. Ja avanço que sóc un admirador de l’estil de lideratge de Guardiola, del seu saber estar i de la seva elegància dirigint i comunicant. Em sembla que el de Santpedor ha fet moltíssim per convertir l’esport espectacle global en un món més civilitzat i més vinculat a valors constructius. A més dels seus incontestables i sensacionals èxits esportius al capdavant de l’equip blau-grana, Guardiola ha aconseguit un veritable canvi en la cultura futbolística, que implica tant els esportistes com el públic i, potser amb menys eficàcia, els mitjans de comunicació. Però tot això no explica que el país contempli el seu eventual adéu de Can Barça com una tragèdia nacional.

Cada cosa al seu lloc. La realitat quotidiana és dura i tots volem una mica de somni. Les alegries que Guardiola i la seva esquadra ens regalen són meravelloses per a compensar els mals averanys de la crisi, com ho és el cinema, el teatre, la literatura, la música, un bon plat o un paisatge que ens emocionen. Necessitem somniar per a equilibrar el nostre interior assetjat. Perfecte. Però la renovació de l’entrenador del nostre equip més emblemàtic no és un afer d’estat, cal que ens relaxem. En primer lloc, cal respectar el que finalment faci el protagonista d’aquesta història. En segon lloc, cal entendre que la vida és canvi i que tot té un principi i un final. I, en tercer lloc, cal assumir que el Barça és més que un club, però no pot semblar que Catalunya és menys que un equip.

Personalment, estaré contentíssim si Guardiola continua al capdavant de l’equip blau-grana més gloriós que hem conegut nosaltres, els nostres pares i els nostres avis. Però si això no acaba passant, la vida farà el seu inexorable curs i haurem d’evitar les escenes exagerades, els esgarips i els plors. Perquè tots tenim també molta feina, molts problemes i no podem confondre la jerarquia del que ens envolta. No podem badar. Una cosa és somniar i una altra és somniar truites i quedar-se penjat. Una cosa és gaudir del futbol excel·lent que dóna títols i aixeca l’ànima i una altra, de ben diferent, és evadir-se tant de la realitat que acabem fent el ninot.