13 mar 2012 Humor i accidents
De la tragèdia a la comèdia, segons la temporada. La Direcció General de Trànsit s’ha empescat una nova campanya contra les distraccions perilloses quan es condueix un cotxe, i aquesta vegada és de to humorístic. En aquests anuncis, un monologuista surt i comença a dir-hi la seva amb la missió de persuadir la gent que vagi amb compte quan circula per aquests mons de Déu. Si en campanyes anteriors es mirava de provocar el terror del receptor, ara la missió és generar un somriure de complicitat. L’administració ha passat del paper de mare xinesa severa al de mare progre enrotllada i amiga dels fills.
Aquestes campanyes, tant les de la por com les del riure, em semblen bastant inútils. La pedagogia sobre els errors i horrors de la vida té uns límits i les poblacions dels països democràtics –sobretot els meridionals– estan de tornada d’aquesta mena de discursos, perquè els han sentits durant moltes dècades. La gent ja ho sap que, si bada, prendrà mal, com sap que beure i conduir alhora és molt arriscat, com sap que fumar provoca diverses i terribles malalties. Qui no sap aquestes obvietats? Els inconscients, que constitueixen un percentatge notable de qualsevol comunitat humana i que es defineixen precisament per la seva naturalesa impermeable a aquesta mena de missatges. Els inconscients i els temeraris, però aquests darrers són un cas a banda i han de ser perseguits per la policia, per a evitar el mal que poden fer a terceres persones. Sumat i restat, doncs, per a què caram es fan aquestes campanyes?
La meva modesta teoria és que els poders públics les fan per a tenir la consciència tranquil·la i per a poder dir allò de “ja et vaig avisar” quan s’esdevé la desgràcia. Tothom vol tenir la consciència pulcrament planxada, principalment els càrrecs públics i elements similars, alguns dels quals encara no han entès que, si et dediques als afers de la comunitat, val més que no tinguis ganes de fer negocis personals.
Tornem al carril. Que em facin riure per a dir-me que els automòbils són màquines potencialment mortals em fa tanta mandra com la truculència espaordidora per a comunicar-me això mateix. A més, són diners –ara em surt l’esperit auster del moment– que podrien dedicar-se a objectius més racionals, com ara adobar algunes carreteres de traçat objectivament criminal.