14 mar 2012 Un ximple anomenat polític

Podria ser la lleialtat, la decepció o el cinisme, però no és cap d’aquests assumptes apassionants. En el fons, la gran qüestió és l’autoengany d’alguns dels que es dediquen a la política. La darrera pel·lícula dirigida i interpretada per George Clooney, Los idus de marzo, toca alguns dels fenòmens clàssics que envolten l’ofici de governar o intentar-ho, com els que esmentava abans, però allò que la converteix en una obra atractiva és, justament, el fet de posar el dit a la nafra de l’autoengany que determinats professionals del poder practiquen amb més o menys habilitat. Els personatges principals d’aquesta història no serien res sense l’habilitat per autoenganyar-se i arribar, d’aquesta manera, a completar la seva missió en aquest incessant comerç dels homes, per dir-ho a la manera de Montaigne, autor que sabia de què parlava perquè va dedicar una part important de la seva vida als afers públics.

S’ha escrit i s’ha parlat molt de com els polítics – certs polítics, per ser justos – enganyen la ciutadania. El polític com a farsant o mentider és un dels grans arquetipus, present en totes les societats i totes les èpoques. La mentida política és un gènere que, malauradament, no ha perdut vigència, tot i que disposem de més eines que mai per detectar-la i denunciar-la. La seva transcendència ha deixat en segon terme l’autoengany que es fa el polític a ell mateix, un comportament que no és exclusiu de persones estúpides o amb poca formació. Per què un càrrec destacat d’un o altre partit hauria d’autoenganyar-se sobre els límits i la naturalesa de la seva funció? La pregunta exigiria un seminari de molts dies per treure’n una mica d’aigua clara, però apunto tres hipòtesis.

En primer lloc, l’autoengany pot servir per desplaçar la responsabilitat sobre allò que es fa, sobre allò que no es fa i sobre allò que es fa de manera incorrecte; la consciència necessita un mínim de confort en un entorn on prendre decisions constantment pot emborratxar. En segon lloc, l’autoengany és imprescindible per justificar tot el que no és justificable a primer cop d’ull, per construir un relat que fonamenti la generalització i la normalització social de determinades actituds irregulars o clarament poc o gens exemplars. I, en tercer lloc, l’autoengany és una forma de supervivència que eludeix l’autocrítica i la necessària confrontació entre accions i principis, fets i discursos.

Clooney deia, en una entrevista que li va fer Gabriel Lerman i que es va publicar en aquest diari el passat divendres, una cosa que tothom ha pensat alguna vegada en observar certs comportaments d’alguns dels nostres representants democràtics: “Sempre em sorprèn com de ximple pot ser la gent al món de la política i les coses que creu que pot fer amb total impunitat. Sol ser el resultat d’haver estat molt de temps al poder i que no hi hagi ningú que et digui que no. Com que ningú no t’ha enganxat, continues igual, pensant que seguiràs impune. Fins que trepitges un barranc i caus”. Clooney no parla del nostre país, però podria fer-ho. Aquests dies, estem veient coses preocupants. Es pot fer carrera política, i a la vegada, ser propietari de o tenir interessos importants en empreses que reben encàrrecs directes de les institucions mateixes on un exerceix responsabilitats rellevants. Es pot plegar d’un càrrec de govern i anar a treballar, sense temps de guaret, com a directiu a una empresa estretament vinculada a l’àrea de la teva gestió anterior. Aquests són exemples reals d’aquí i d’ara mateix, protagonitzats per polítics diversos de partits ben diferents.

Mentre l’engany del polític és un corrosiu de la confiança del ciutadà en les institucions, l’autoengany – un cop és descobert – posa en evidència un joc envitricollat de raons obscures que sustenten la temeritat convertida en fet quotidià. En el fons, hi batega el dret al repartiment del botí del qual parla Canetti com la llei primera del clan. Com a compensació per les moltes hores dedicades sense descans, abnegadament, a la causa. Qui s’autoenganya, quan és descobert trepitjant la ratlla, invoca les altres vides que hagués tingut si no hagués dedicat els millors anys de la seva vida al partit, al projecte. Llavors, la impunitat es disfressa de sacrifici i totes les faltes o irregularitats poden ser perfectament explicades com a efectes col·laterals, gairebé inevitables, d’una opció de vida que l’home del carrer mai no comprendrà, perquè no ha tingut accés a la rebotiga extenuant d’aquesta alquímia.

Perquè l’autoengany prosperi, el cinisme ha de dissoldre’s. Sembla una paradoxa però no ho és. El cinisme mataria l’estrella de la funció. El cínic mai no perd de vista la distància entre el que és i el que hauria de ser, té aquesta lucidesa tan higiènica però alhora tan molesta per transmetre autenticitat, que és el metall preciós de la política. En canvi, el polític que s’autoenganya pot resultar convincent i autèntic perquè aconsegueix empassar-se la seva faula com si fos la veritat, i s’estima més córrer el risc de semblar un ximple ingenu xuclat per les obligacions i la feina que no pas qualsevol altra cosa. A Los idus de marzo, els personatges acaben aprenent algunes coses importants sobre ells mateixos. Em temo que, en la nostra pel·lícula real, fóra una exageració esperar tant dels que formen l’elenc habitual.