19 mar 2012 Gibraltar, la salsa

Les tribus nostàlgiques – escocesos, flamencs, bascos i catalans – parlen de tenir un Estat propi perquè no s’han assabentat de res. Així ho veuen les elits que no es consideren nacionalistes, les de Madrid, les de Londres, les d’on sigui. Pobres pobles perduts en el seu somni romàntic, es veu que encara no saben que el concepte clàssic de sobirania s’està evaporant dins de la Unió Europea, pensen els que mai han de donar explicacions sobre el que són o deixen de ser. Grècia ha deixat d’existir com a nació sobirana i l’esperit de Lord Byron – que va lluitar i morir per la independència dels grecs – té ganes de fer bretolades a Brussel.les i Berlín. Així, les elits espanyoles, quan miren cap a Barcelona, poden explicar que, efectivament, els temps estan canviant i que no paga la pena gastar energies en voler ser com Dinamarca si, finalment, els fantasmes d’Atenes poden donar-nos un esglai. La sobirania – ens alliçonen – perd glamour en un continent que ha d’evitar el col.lapse.

Sobirania? Si en parlen catalans o bascos és un avorriment anacrònic. Si en parla el Govern Rajoy és tota una altra cosa. La nova administració del PP vol que la població de Gibraltar quedi al marge de les converses sobre el futur del penyal, un detall que – com és lògic – el govern britànic no accepta, perquè és el seu argument més contundent per mantenir l’statu quo. No consta que els gibraltarenys es morin de ganes d’esdevenir espanyols, de la mateixa manera que no consta que els habitants de Ceuta i Melilla es morin de ganes de tenir passaport marroquí.

És normal que Madrid hagi de compensar l’espectacle de complir l’objectiu de dèficit del 5,3 % ordenat pel poder supraestatal europeu amb alguna o altra gesticulació nacionalista. Perdó: gesticulació patriòtica. Si un polític català o basc aixeca la bandera és un nacionalista perillós, si ho fa un polític espanyol és un noble patriota. El nacionalisme banal dels Estats – el que es difon oficialment per defecte – és presentat com a patriotisme, perquè el nacionalista sempre és l’altre, el que planteja problemes i practica el victimisme. Quan Rajoy reobre la carpeta de Gibraltar no és pas victimista, només defensa el que toca. No n’hi ha prou amb les victòries esportives de la Roja, cal una mica més de salsa per compensar la cessió de sobirania que ordena Brussel.les.

Si la sobirania ja no és exactament el que era, això afecta tothom: britànics i espanyols, gibraltarenys, catalans i bascos. La manera com el fenomen impacti concretament en cada àmbit ja són figues d’un altre paner, però la premissa és indiscutible. Avui sabem que el dret d’autodeterminació – digueu-ne dret a decidir – té més fonament que mai. Els alemanys – gent seriosa que mana molt en les nostres vides – ens ho van demostrar l’any 1990, quan van reunificar-se.