23 mar 2012 L’imam “moderat”
El director de La Vanguardia acabava la seva columna d’ahir subratllant que l’imam de Terrassa que fa sermons aconsellant que es pegui les dones estava considerat un clergue “de tarannà moderat”. L’assumpte posa en evidència la sempre sorprenent distància entre la realitat envitricollada de les coses i les etiquetes que fem servir per designar-la. El que passa és que dir d’un imam (o d’un capellà, un polític, un periodista o un entrenador de futbol) que és moderat permet relaxar-se i fins i tot baixar la guàrdia. Calla, tu, que estem en mans dels moderats. Volem viure sense posar-nos gaire pedres al fetge i la moderació – real o falsa – és un tranquil·litzant de primer ordre i estalvia molta feina a les autoritats competents.
Què vol dir ser moderat? Depèn de qui ho digui, és clar. Per a alguns, jo sóc un columnista moderat i per a d’altres, en canvi, sóc extremista o radical (de radical m’agrada ser-ho, perquè vol dir intentar anar a l’arrel dels assumptes), tot i que això deu variar també en funció del dia i de la qüestió tractada. I se’m critica a la vegada – no em queixo pas – per ser moderat i per ser extremista, la qual cosa indica com de discutibles són alguns qualificatius que fem anar com si res. Més enllà de la meva modesta circumstància, la moderació com a gran atribut no vol dir res en ella mateixa. O també pot voler-ho dir tot.
Parlem de moderació en el fons o en la forma? Qui no ha conegut totalitaris, sectaris i gent tòxica de tota mena amb una bona educació exemplar? Moderadament es poden perpetrar crims enormes, com així passa cada dia. En què és suposadament moderat Abdeslam Laarusi? A la vista de tot el que ha dit i repetit davant dels seus fidels, la moderació potser rau en la mida de la seva barba.
Una hipòtesi inquietant és que algú hagi pensat – potser – que aquest tipus era el mal menor perquè – amb tota seguretat – deu haver imams pitjors, encara més obertament masclistes, més reaccionaris i més bàrbars, si això és possible. En aquest sentit, aquest clergue fóra moderat, en comparació amb algun col·lega seu més fanàtic i menys dotat per a la dissimulació. La moderació entre certes categories és un misteri insondable. A Cunit, per exemple, durant el mandat municipal anterior, el líder de la comunitat musulmana de la vila va menystenir i amenaçar una mediadora de l’Ajuntament i no va faltar qui – com va fer l’antiga alcaldessa – expliqués les virtuts del personatge.
Qui paga els imams? D’on provenen? Aquestes són les preguntes clau. Jo no vull que un imam sigui moderat o deixi de ser-ho, això no m’interessa. Vull i exigeixo que accepti sense reserves els valors bàsics de la nostra societat i, per tant, les lleis i drets fonamentals que se’n deriven. Vull que sigui un ciutadà, ni més ni menys.