26 mar 2012 “El franquisme gaudeix d’una consideració massa benèvola”

Francesc-Marc Álvaro Vilanova i la Geltrú, 1967) acaba de publicar el llibre Entre la mentida i l’oblit (La Magrana). En ell analitza diversos casos de la memòria col•lectiva catalana, espanyola i europea, que avui en dia encara estan presents. Un exemple és el ‘Cas Garzón’ i el franquisme. En aquesta entrevista, Álvaro ens deixa clara la diferència entre la memòria i la història.

Els països han de tenir memòria o millor oblidar per avançar?
Cal saber trobar la relació equilibrada entre el record i l’oblit. La memòria és sempre una dialèctica entre allò que esborrem i allò que conservem. Però la memòria no respon a fórmules matemàtiques, sinó a l’experiència dels individus, per això és tan sensible i tan polèmica.

Aquest és el debat pendent de la transició a l’Estat espanyol?
La transició va consistir en un “deixem-ho estar” promogut per tots els partits i les elits de l’Estat. Ara, quan han passat anys i hi ha un canvi generacional, les coses s’aborden de manera diferent. En el meu llibre anterior, Els assassins de Franco, ja vaig analitzar els problemes i els efectes del relat oficial de la transició.

PSOE i PP semblen viure encara en la memòria de la Guerra Civil. Es veu als mítings, no?
El que hi ha és una utilització partidista i propagandista de certs relats simplificadors i maniqueus, per part de la dreta i l’esquerra espanyoles. Això em sembla una irresponsabilitat política i una manca de maduresa cívica. A Catalunya, també hi ha hagut qui ha provat de fer aquestes operacions desfiguradores, amb la voluntat de guanyar, a través del passat, un prestigi perdut en el més rabiós present.

Això vol dir que és un reclam que els funciona de cara a mobilitzar els seus electorats…
Sempre hi ha qui pica i es creu que el passat és un tebeo de colors plans. Ja se sap que la consigna electoral expulsa la complexitat.

Aquest ancoratge de la política en 70 o 80 anys enrere passa a tots els països?
Els debats sobre la memòria són presents en moltes societats, al meu llibre parlo de diversos casos. A Espanya, el problema és buscar munició dialèctica en una guerra que ha de ser compresa en la seva total i envitricollada complexitat. Això no implica que no es parli de les responsabilitats passades d’uns i d’altres, sense relativismes i sense barrejar les coses. Cal fer-ho amb el bisturí, filant prim, no pas amb la destral.

Només hi ha una memòria col•lectiva? O n’hi ha vàries depenent de la nació i la ideologia?
Cal parlar de memòries, en plural. Cada individu, cada família, cada poble, cada organització, cada grup social, etcètera, té la seva memòria i té dret a mantenir-la. Aquestes memòries no són la història, són una altra cosa. Per això és absurd parlar de “memòria històrica”, és un contrasentit. La història és una disciplina que, mitjançant la recerca i la interpretació crítica, busca establir una veritat provada dels fets, que assenyali les causes i conseqüències dels esdeveniments. La memòria són retalls imperfectes que cadascú elabora com pot per anar vivint.

Perquè sovint les persones ens autoenganyem…
La memòria és traïdorenca, és dinàmica, és escàpola, és capriciosa. És un material que acusa moltes influències, des de la propaganda fins les imatges de la ficció. Com més traumàtica és la memòria d’un fet, més pot ser desfigurada i més pot allunyar-se de la veritat.

El cas Garzón ha existit per què va intentar trencar el tabú de la memòria hispana?
No es pot resumir fàcilment el cas Garzón, al llibre li dedico diverses pàgines. El magistrat va pretendre fer allò que haurien de fer els representants democràtics dels ciutadans mitjançant el Parlament i un gran pacte, sense caure en apropiacions i canibalismes morals. Ell va buscar la porta del darrere, va fer molt de soroll, va convertir-se en un heroi per un sector social i, finalment, es va topar amb les lleis de la transició, que no han estat derogades. Les seves intencions suposo que eren bones, el mètode no era el més adequat.

Encara no s’ha condemnat el franquisme…
Uns l’han condemnat i uns altres molt poc o amb la boca petita. Això és una vergonya que no hauria de permetre’s en el marc de la Unió Europea. La dreta espanyola té aquí un paper poc presentable i això significa que els sectors més ultres encara pesen i que el franquisme gaudeix d’una consideració massa benèvola entre molta gent. Val a dir que també hi ha una esquerra dogmàtica que, en paral•lel, hauria de començar a fer autocrítica sobre allò que va defensar i justificar en el passat o actualment, cas del règim cubà, per exemple.

Els mitjans de comunicació influeixen en l’elaboració de la memòria?
Moltíssim. Els mitjans ens subministren una memòria vicarial que es barreja amb la nostra memòria vital. La seva influència és clau per entendre certs canvis de mentalitat general sobre assumptes com l’holocaust, la lluita dels afroamericans, la resistència francesa, etcètera. Ho estic estudiant des de l’àmbit acadèmic.

Pot ser perillosa la memòria?
Tot el que és important en les nostres vides pot ser perillós segons com es toqui. El perill més gran és no ser conscient que la memòria de l’altre exigeix el mateix respecte que la teva.

A què va vinculada la memòria?
A la nostra identitat individual i a la de tots els grups humans. Som memòria i som projecte, i ens movem en aquesta tensió constant.

Podem viure sense memòria?
Viure sense memòria és perdre la identitat i el sentit. Hi ha malalties que ho palesen de manera molt amarga.

Per què per entendre la memòria hem de recórrer a la ficció?
Perquè la ficció no vol documentar la veritat – això és tasca de la història – sinó explorar un terreny ambigu on les coses són i no són a la vegada. La ficció lliga amb la memòria perquè és mentidera i atzarosa, és híbrida i va lligada a les emocions més que a la raó. La memòria és la base de grans obres de la literatura i el cinema perquè parteix del material més delicat de la condició humana, allí on les ombres ens assetgen.

Què el va portar a analitzar la memòria col•lectiva?
La meva passió per la història, la política i la literatura, i també la meva experiència personal i familiar. El fet d’haver tingut un oncle deportat i assassinat a Mauthausen suposo que també m’ha portat a fer-me certes preguntes.