03 abr 2012 Regals prohibits
L’esforç dels polítics per a evitar la ràbia del ciutadà ens farà descobrir moltes meravelles. Es veu que l’avantprojecte de la llei de transparència disposa que els alts càrrecs no podran acceptar regals que “superin els usos de cortesia”. Sensacional. Se suposa, doncs, que, avui, les persones que manen molt a les institucions públiques poden acceptar tota mena de presents, també aquells que van més enllà del concepte –vague, molt vague– de la cortesia. Sense cap altre límit –cal pensar– que no sigui el sentit comú, la discreció o –alerta– el sentiment de total impunitat.
Això no hauria de sorprendre’m perquè ja fa molts anys que observo la fauna política. I no em sorprèn. Només em crida l’atenció que els redactors de la llei no hagin dissimulat gens ni mica el fet que hem viscut fora de control fins ara, que les polítiques d’austeritat han exigit que els actes dels governants siguin més creïbles. Correm-hi tots. Ara toca investir-nos de puritanisme calvinista, com si fóssim una societat nòrdica, d’aquelles que observen una pulcritud extraordinària a l’hora de gestionar les administracions. Podrem assolir-ho per llei? El meu escepticisme es dispara.
L’assumpte té mala bava. Quins són els usos de cortesia adequats? Qui els defineix? Qui els regula? La cortesia no és igual a Barcelona, València, Madrid o Sevilla. Cada terra fa sa guerra. Allò que en un lloc representa trepitjar la ratlla, en un altre lloc pot ser tan corrent que hagi esdevingut habitual i previsible com, per exemple, regalar una bossa de mà de Louis Vuitton a una alcaldessa. Com es mesurarà la cortesia? Una ampolla de whisky serà un regal més o menys inadequat que una ampolla de ginebra? Suposo que dependrà de la marca del whisky i de la ginebra. Hi haurà inspectors a les administracions que vigilaran nit i dia que els directors generals no acceptin creuers pel Carib? Quants creuers o quantes bosses de mà calen per a aconseguir el favor d’un poderós? El que no es paga amb diners es paga amb dinars, deia la iaia. És cert, encara.
Per quins set sous un alt càrrec públic hauria d’acceptar un regal d’un ciutadà en una democràcia més o menys madura? Posats a fer, oblidem-nos de cortesies i de més faramalles. Cap regal, ni un. Governar implica renunciar cada dia moltes i moltes vegades. És el preu de creure que es fa una mica d’història.