17 abr 2012 Si Felip Puig fos ministre
Si els catalans volem esdevenir algun dia un estat més o menys independent (més que Grècia, suposo!) de la UE, tenim un greu problema amb la consideració de l’ordre públic, la seguretat i la policia. Ho dic perquè, en pura lògica independentista, l’espectacle que va oferir Barcelona el 29 de març passat, jornada de vaga general, va ser lamentable. Si vols tenir un estat propi, has de saber actuar com un estat, la qual cosa inclou certes coses bàsiques, com el control del carrer en cas d’aldarulls, d’acord amb les lleis, mecanismes i rutines de les democràcies homologades, ni més ni menys.
Que Barcelona és un punt calent de la nova guerrilla urbana que vol imposar violentament les seves fantasies redemptoristes és un fet. Que aquest fenomen compta amb sectors de l’opinió favorables o massa tolerants és una dada que es pot comprovar llegint i escoltant els mitjans. Per això em sembla especialment significatiu que siguin tan escasses les reflexions que posin en evidència el gran problema que representa aquest moviment destructiu, sobretot, per als interessos de l’independentisme democràtic. Ho diré d’una altra manera: podem aspirar a ser una nació independent si no som capaços de contenir i desactivar un moviment que malda per transformar la capital del país en el festival del caos? Si jo fos el conseller Felip Puig estaria molt preocupat. Com a conseller del govern i com a polític declaradament sobiranista.
Alguns –només cal parar una mica l’orella– es freguen les mans pensant en el dia que la guerrilla urbana de Barcelona s’hagi fet tan forta, tan activa i tan incontrolada que el govern de la Generalitat no tingui cap més opció que acceptar, si us plau per força, els reforços oferts en safata pel Ministeri de l’Interior espanyol.Veurem policies estatals o guàrdies civils fent la feina que ha de fer el cos de Mossos d’Esquadra? Vull pensar que aquest dia no arribarà. Però no n’estic segur, malauradament. Si Puig fos ministre d’una república catalana en comptes de conseller de l’autonomia ara existent, hauria de donar una resposta eficaç a aquest problema, sense especular amb tocar drets fonamentals com el de reunió. A la vegada, la nostra societat hauria de deixar de sospitar per sistema dels mossos i hauria de deixar de justificar malaltissament els fanàtics fascinats per la violència.