23 abr 2012 Xoc de trens?
Es parla molt, en els darrers temps, de la possibilitat que hi hagi un xoc de trens entre el Govern central i el Govern de la Generalitat, l’escenari de la crisi i les polítiques de Rajoy en relació a les autonomies abonen aquesta hipòtesi. La metàfora del xoc de trens – com sap tothom – suggereix que s’arribarà a un punt en què els governants de Catalunya, paralitzats per l’alarmant manca de recursos, no acceptaran el dictat de Madrid i el conflicte de baixa intensitat que es refreda diàriament en els conductes institucionals ordinaris passarà a ser tota una altra cosa. És exagerat, doncs, pensar en el xoc de trens?
Artur Mas no és un aventurer ni un frívol i, per tant, costa d’imaginar que tingui ganes de tibar la corda, però tampoc és un governant poruc. Al contrari, Mas és un polític responsable a qui irrita profundament la irresponsabilitat i, sobretot, l’engany i l’incompliment dels compromisos. Mas, que respectava Rajoy fins fa uns mesos, ja s’ha adonat de la greu tendència escapista del seu interlocutor. La manca de consistència que feia de Zapatero un veritable tafur és ara un atribut que esclafa també la figura del líder del PP.
El Govern central sí que ha decidit tibar la corda amb les autonomies i especialment amb Catalunya. L’objectiu és allunyar les protestes ciutadanes de Madrid, que sigui cada president autonòmic i cada alcalde qui doni la cara, si us plau per força. Cal pensar que algun assessor (Arriola o altres spin doctors de la casa) ja ha fet el càlcul de beneficis i costos possibles d’aquesta estratègia, dins la qual s’inclou intervenir les comunitats que són al caire de l’abisme, extrem que, de passada, projectaria l’estampeta bonica d’un Rajoy que salva els trastos i apareix davant d’Europa com l’home d’Estat que voldria ser.
Hi ha alguna cosa pitjor que el xoc de trens? Sí, que els trens s’aturin dins d’un túnel fosc i negre, i llavors comenci a faltar l’aire i els aliments pels passatgers, mentre ningú informa, i tothom es posa molt nerviós. Catalunya necessita – és un petit exemple – 1.984 milions d’euros per pagar els deutes de la Generalitat amb els seus proveïdors fins el passat 1 de gener. Però això rai. La inversió de l’Estat a Catalunya ha baixat un 45%, a la vegada que els diners corresponents a la disposició addicional tercera de l’Estatut són un mite. Després de les noves retallades anunciades per Rajoy en sanitat i educació, els pressupostos de la Generalitat són literatura de ficció i tampoc seria estrany que els malalts catalans – fidels a la tradició – acabessin pagant més que la resta.
El dia gloriós que el conseller Mas-Colell torni a pidolar, com ja va haver de fer fa uns mesos, un crèdit a un banc per pagar el sou dels funcionaris potser el tren ja haurà descarrilat. I sense haver xocat amb res.