24 abr 2012 Un nou 98 espanyol?
La caiguda en picat de la imatge de la monarquia espanyola, l’expropiació de la petroliera YPF per part del govern de l’Argentina i la dificultat de Rajoy per a transmetre confiança en el combat contra la crisi i el dèficit han fet que hi hagi qui comenci a parlar d’un nou 98 espanyol, en al·lusió a l’any 1898, quan Espanya va perdre les darreres colònies i l’acabament dels somnis imperials va donar pas a la dura realitat d’un estat endarrerit i d’una societat deprimida, amb molts deures pendents i tones de caspa. El desastre del 1898 va generar molta literatura i va inspirar un esperit regenerador que no va poder fer res contra les tendències reaccionàries que, com bé sabem, van dominar la major part del segle XX espanyol.
Algunes analogies són engrescadores, és evident. El 98 espanyol va contribuir a donar més gruix al catalanisme, a fer-lo més polític i més consistent. Espanya perdia potència mentre la Catalunya més inquieta començava a ser conscient de la seva força i de la seva necessitat de volar alt. “La morta”, com la definia Joan Maragall, representava un projecte caduc. Els cubans que s’havien tret de sobre el domini colonial, encarnaven la llibertat del futur, un exemple que podia complementar perfectament els anhels per la llibertat del passat, que contenien els furs derogats després d’una guerra de conquesta. El catalanisme va ser l’únic regeneracionisme que, de fet, va poder arrelar.
Una monarquia desprestigiada i un govern espanyol que no es fa respectar al món sembla el panorama ideal per a activar un procés de sobirania plena de Catalunya. Qui no ha pensat això aquests darrers dies? Però cal ser intel·ligents, preveure totes les jugades i no menystenir res ni ningú. El desastre del 98 va fecundar un nacionalisme espanyol que va tenir formulacions més liberals (Ortega y Gasset) i formulacions més tradicionalistes, fins i tot totalitàries. Ernesto Giménez Caballero, escriptor de la Generació del 27 i destacat ideòleg del feixisme espanyol, escriu, l’any 1932, que ell és “nieto del 98 junto a la tumba de Larra”, un lloc mític des d’on –afegeix– “resucitaría España un amanecer”. La resurrecció, tal com la volia aquest autor, va tenir lloc el 18 de juliol del 1936. Cal, doncs, que tinguem en compte tot allò que es mou, inclòs un neonacionalisme espanyol impacient que, enmig del gran merder, es frega les mans.