01 mai 2012 Informe sobre la decadència

La història dels pobles, com la de cada individu, és una successió de moments que es poden interpretar a partir de dues categories molt clares: progrés i retrocés. Se sap que hom progressa quan es pot demostrar provadament que la vida material i moral ha avançat, en termes generals, de manera significativa en relació amb l’etapa anterior. A vegades, dins d’un moment de progrés material, apareixen signes de retrocés moral, com també pot passar a l’inrevés, tot i que sembla que això és menys freqüent. Qualsevol societat pot viure situacions d’aquesta mena i ningú té la recepta perfecta per evitar les dures conseqüències que comporta una dislocació aguda en aquest sentit.

El que sí sabem és que, quan el retrocés material i/o moral s’apodera de l’esperit col·lectiu apareix l’espectre dela decadència. Segonsel Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la segona accepció d’aquest mot significa un “procés de debilitament d’un sistema social com a conseqüència del desenvolupament progressiu i la consolidació de nous elements antitètics”. Decaure també és anar cap a pitjor, perdre valor, deixar d’estar al capdavant, entrar en una zona de penúries. El cas més citat és el de la decadència de l’Imperi romà. Hi ha qui diu quela Unió Europea, en comparació amb d’altres societats (algunes de l’Orient llunyà o d’Amèrica), és avui una societat decadent. Sobre això s’han escrit i s’escriuen molts papers, alguns plens de xifres.

Em costa veure l’Europa actual com un espai de decadència, tot i la crisi econòmica i institucional que assetja el projecte nascut amb l’excusa del carbó i de l’acer després dela Segona GuerraMundial.Considero que els avenços assolits als estats membres dela Unió Europeano permeten judicis tan negatius ni tan frívols. Amb tot, sovint es diu que els europeus som febles en molts aspectes (econòmicament, culturalment, políticament, militarment) i que estem en mans de Xina, dels Estats Units i de Rússia per tot allò que és de pes. La fortalesa d’Europa podria ser, doncs, moral? Podria ser-ho, perquè el Vell Continent és l’espai on els Drets Humans i les llibertats tenen un rang i un desenvolupament més clar i més sòlid, però no sabem si aquesta bandera és prou grossa per ajudar-nos a combatre d’altres decadències possibles.

Com a europeu no em sento decadent. Sóc conscient de les dificultats i dels obstacles, també dels desafiaments de gruix que tenim al davant, però no noto que el nostre sistema s’hagi debilitat fins aquest punt. Hem obert – això sí – un debat sobre la sostenibilitat dels nostres mecanismes de benestar però hi ha un consens altíssim sobre la conveniència de defensar unes conquestes que formen part del nucli dur de la dignitat de les persones. Decadència fóra renunciar a aquestes conquestes, però això encara no ha passat i esperem que no passi. El fet que no sonin les trompetes i que ningú no faci grans discursos sobre l’europeisme com a ideal no implica que hàgim caigut en un clot. No ser líders no implica automàticament convertir-se en decadents. El drama és que caminem per una zona de grisos i el pessimisme escènic pot superar els arguments més engrescadors.

Com a català no sé si hauria de sentir-me molt, poc o gens decadent. Si parlem de sentiments més que de raonaments, estic lluny de participar d’aquest estat d’ànim. Una altra cosa és l’impacte que té sobre les nostres vides la suma d’una sèrie de dades objectivades sobre la realitat econòmica, social, política i cultural del país; en aquest cas, la temptació de fer servir la paraula decadència és forta, és persistent. Els catalans juguem amb una mà lligada el partit de la globalització i això ens fa ser un pèl malfiats, tot i que – per exemple – tenim un sector exportador que és molt important i que està salvant molts llocs de treball en aquests moments. En la mateixa línia, podem valorar com a motiu de satisfacció la capacitat de projecció que tenen certes manifestacions culturals catalanes, capaces de superar moltes barreres.

El fet que les estructures polítiques d’Espanya no hagin assegurat la supervivència de la nació catalana com a tal i que les topades siguin diàries en aquest terreny podria fer-nos pensar que som un poble decadent. Aquest estira i arronsa permanent amb Madrid cansa molt i suposa una despesa enorme d’energies, però no implica decadència perquè no hi ha, sortosament, una resignació general, ans el contrari. Un sector central i dinàmic de la societat catalana ha pres consciència dels límits d’aquest disseny institucional i malda per trobar camins nous que assegurin, amb plantejaments del segle XXI, allò que va començar a prendre forma durant el darrer terç del segle XIX.

La decadència catalana, segons va escriure l’economista J.A. Vandellós durant la dècada dels trenta, anava associada a una minva demogràfica que s’interpretava com la base d’altres eventuals fenòmens de reculada. Aquesta era una mirada compartida per molts analistes d’aquells temps. Avui, en canvi, sabem que les societats desenvolupades tendeixen a ser molt plurals internament i que la immigració juga un paper clau, tant des del punt de vista econòmic com cultural. L’escolarització obligatòria (mitjançant la immersió lingüística) i l’accés als serveis socials bàsics constitueixen un coixí que permet parlar d’integració efectiva de la immigració i, per tant, de cohesió social. La decadència no prové del fet immigratori, que és general en el món occidental i particularment a l’Europa rica. La llavor de decadència fóra, en tot cas, una desatenció de la formació de les noves generacions, ja siguin d’origen immigrant o autòcton.

La meva modesta hipòtesi és que, ara com ara, la decadència al nostre país, si hagués d’arribar, tindria més a veure amb un retorn a les pors atàviques que amb qualsevol altra cosa. Per pors atàviques entenc els temors més arrelats de les generacions dels nostres pares i dels nostres avis, aquella obscura i densa capa de desconfiança en el futur que va esquerdar tantes i tantes vides, fins a sumir-les en una tristesa permanent. La por que bloqueja és la decadència en estat pur perquè ho debilita tot completament, fins a impedir que una col·lectivitat es faci les preguntes més incòmodes, més irreverents i més urgents.

Insisteixo: ni com a europeu ni com a català considero que el nostre paisatge sigui el de la decadència, però he d’estar alerta per conjurar amb intel·ligència aquelles amenaces – evidents o inadvertides – que ens hi podrien portar. La paraula decadència no està de moda i quan apareix a escena sembla que només ho fa per traslladar a la gent un sentiment lacerant de culpa davant d’una realitat que s’ha convertit en intractable a força de ser desconcertant i altament volàtil. Seríem decadents si contribuíssim a eixamplar el forat de la desconfiança designant el que és un canvi radical d’època com un periple forçosament regressiu i destructiu, com si totes les cartes ja fossin donades. Creure que el futur és un reialme de predestinacions fortament blindades sí que és obrir – em sembla – la porta de la pitjor decadència.