01 mai 2012 La factura universitària
El problema no són les decisions dels governants, sinó la manca de coherència i de visió global. El govern central decideix d’augmentar les taxes universitàries, una mesura que es pot defensar, si es té en compte que, actualment, els alumnes, per exemple en el cas de Catalunya, paguen només al voltant del 15% del cost dels seus estudis. No és negatiu que l’aportació directa de cada universitari en la seva formació sigui més alta, la qual cosa hauria d’implicar una més gran responsabilitat de cada estudiant davant el conjunt de la societat que li sufraga la major part de la carrera. Aquest augment de taxes també hauria de servir per a fer evident que no hi ha res de franc i que la conquesta històrica de l’educació superior generalitzada exigeix avui noves perspectives per a evitar-ne el col·lapse financer i assegurar el manteniment d’uns mínims de qualitat.
El que no és seriós és que els mateixos que opten per apujar el cost de la matrícula universitària no destinin més recursos a beques i redueixin també d’un 25% la partida en recerca i innovació. El plans de recerca perden més de 620 milions d’euros a tot l’estat, un fet incomprensible quan tothom s’omple la boca parlant de la necessitat de trobar alternatives sòlides a l’economia del totxo i del turisme de masses. Com es pot exigir a un jove que pagui més per rebre educació superior mentre l’administració central no fa prou costat al talent que es pot perdre per manca de diners públics i menysprea, de passada, les inversions estratègiques que han d’obrir nous camins? Està molt bé reduir la distància entre el cost real i el cost oficial dels serveis públics, sempre que funcioni clarament la tasca correctiva de l’administració, per a donar veritable contingut i validesa al concepte d’igualtat d’oportunitats. Altrament, les polítiques que en resulten són una injustícia, una irresponsabilitat i un nyap que, en comptes de resoldre problemes, creen noves dificultats.
No sóc capaç de dir com s’ha de sortir de la crisi, pobre de mi, que em refio dels diagnòstics dels savis per a veure-hi una mica clar. Però, modestament, sí que sóc capaç d’afirmar que sense formació excel·lent, sense recerca d’alt nivell i sense lluitar pel coneixement amb determinació no ens en sortirem o trigarem més temps que la resta. Una societat que es gira d’esquena al saber és una societat com més va més fràgil.