02 mai 2012 Altre cop davant la Morta?

El mes d’octubre de 1898, en ple desastre colonial espanyol, Joan Maragall escrivia el següent en una carta a Joaquim Freixas: “La qüestió per Catalunya és europeïtzar-se, tallant més o menys lentament la corda que la lliga a la Morta. El viure és el primer dever. Qui no vulga seguir que no segueixi. Per a Espanya ha arribat allò de: sálvese quien pueda”. Amb totes les enormes distàncies que calgui, és inevitable trobar paral·lelismes entre aquell moment llunyà i la nostra atribolada actualitat. L’Espanya d’avui no és el país derrotat d’una guerra colonial sinó un Estat sota amenaça d’intervenció per part de la Unió Europea, dirigit per un govern poc creïble, llastrat per la confusió interna i la manca de lideratge i coratge polítics. La Morta descrita pel poeta Maragall era – és obvi – l’Espanya podrida i decadent de la Restauració. Som altre cop davant la Morta?

El primer que cal dir és que Espanya ha entrat al segle XXI amb gairebé tots els deures fets. Ha trencat el seu aïllament internacional, ha modernitzat l’administració, ha enterrat el militarisme, ha vist dissoldre’s el conflicte religiós i ha creat una societat de classes mitjanes. El gran problema pendent estructural d’Espanya és avui el repartiment del poder polític en funció de l’existència de nacions diverses dins d’un mateix Estat. De tots els factors que van propiciar la Guerra Civil, el conflicte nacional-identitari és l´únic que perviu i és notori que l’edifici autonòmic no va resoldre’l. Es pot parlar, doncs, amb propietat avui de la Morta? Semblaria exagerat fer-ho, sobretot des del catalanisme, si tenim en compte, com bé va explicar el professor Vicente Cacho Viu, que el nacionalisme català és un dels principals elements de dinamització i obertura d’Espanya. L’intervencionisme catalanista – la darrera pàgina del qual va ser escrita pel tàndem Jordi Pujol-Pasqual Maragall – va fer molta feina, però no va obtenir el reconeixement ampli que esperava. Els límits de l’actual autonomia il.lustren aquesta amarga paradoxa.

Amb tot, si observem i escoltem bona part de les elits espanyoles i si llegim la premsa de Madrid, la mentalitat de fons respecte de Catalunya no ha canviat gaire d’ençà de 1898. Avui, la Morta és l’Espanya mental, una consciència col·lectiva que continua fidel als prejudicis i conviccions de fa més d’un segle. En el centre d’aquesta consciència col·lectiva espanyola hi ha la noció d’anomalia aplicada al fet nacional català. Anomalia implica disfunció: el català és un espanyol defectuós, tan estrany que fins i tot parla una llengua diferent quan podria parlar “el idioma común”. D’entrada, quants espanyols admeten que Catalunya és una nació? La Constitució de 1978 parla de nacionalitats. La cultura política de la democràcia – és un fet molt greu – no ha modificat gens ni mica el centralisme i l’unitarisme de la societat espanyola, per això qualsevol reclamació de Catalunya és percebuda mecànicament com un xantatge insofrible.

L’impacte de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines en les relacions Barcelona-Madrid va ser altíssim. Les elits catalanes, identificades amb el sistema de Cánovas i el seu proteccionisme, van començar a veure la llum arran de la fi desgraciada del somni imperial. Abans, la burgesia catalana s’havia embolicat amb la bandera espanyola per anar contra l’autonomia aranzelària que el Govern Sagasta va concedir a l’illa. La premsa catalanista,  favorable a la llibertat dels cubans, acusava els industrials catalans de viure  preocupats només pels seus negocis. La pela era i és la pela.

Enric Prat de la Riba – que ha passat a la història com un home d’ordre – va escriure llavors articles molt durs i lúcids contra la miopia de les classes dirigents que no mostraven cap interès en l’autonomia de Catalunya i que acceptaven ser governats per polítics incompetents i corruptes. S’aferraven mesells a la Morta. El desastre del 98 era vist pel futur president de la Mancomunitat com “l’inici del càstig a què s’ha fet creditor l’industrialisme exagerat de la nostra gent i el seu menyspreu per tots els interessos que no són els exclusivament materials”. Aquestes paraules són d’una actualitat vivíssima i segur que avui alguns titllarien Prat de la Riba d’ingenu i de radical. Però és ell qui, finalment, va tenir la raó i qui més va fer per convèncer la burgesia que l’únic camí per encarar el segle XX amb dignitat era el catalanisme.

El xoc entre la burgesia catalana i la política moribunda de Madrid va fer-se més intens i ni les promeses reformistes del general Polavieja van aturar el corrent transformador. Com explica molt bé Francesc Cabana, el ministre de Finances del Govern Silvela, Villaverde, va refusar la petició d’un concert econòmic com el del País Basc i Navarra a la vegada que augmentava la pressió fiscal per pagar el deute de la guerra. Això va provocar aquí la protesta coneguda com el Tancament de Caixes, liderada pel doctor Robert, alcalde de Barcelona. Els sona, tot això?

La Morta dels temps de Maragall no era morta del tot. Malferida i humiliada pels Estats Units i els cubans, encara tenia prou força per negar a la societat catalana el que uns prohoms assenyats sol·licitaven sense cap voluntat separatista. La Morta d’avui, estretament vigilada i humiliada per Alemanya i la burocràcia implacable de Brussel·les, i amb menys sobirania que fa cent anys, fa que l’hereu d’aquell ministre Villaverde, el loquaç Montoro, exigeixi al Govern de Catalunya el compliment dels deures mentre el Govern central incompleix cínicament els seus compromisos amb els catalans. Què farem nosaltres? Què ens recomanaria el jove Prat de la Riba?