07 mai 2012 Ànimes populars
Es pot ser infidel a la veritat per ignorància o per tàctica, però hi ha una actitud pitjor que aquestes i consisteix a creure’s la falsedat que un mateix formula. Hi pensava en llegir l’entrevista a Alicia Sánchez-Camacho que publicava dissabte aquest diari. En ella, la reelegida presidenta dels populars catalans hi deia una cosa que sorprèn qualsevol que conegui la història de la dreta espanyola i catalana des de 1975: “Aquest congrés deixarà enrere les etapes en què el PP o feia el gir catalanista o el gir espanyolista. Parlem de refundació perquè consolidarem les dues ànimes del PP i de reforçar la defensa dels interessos catalans amb la defensa d’una Espanya plural del segle XXI”. Anem per parts. Tothom fa propaganda, però no és saludable exagerar.
Primer. Mai, ni en temps de Fraga ni avui amb Rajoy, la formació de la dreta d’obediència espanyola a Catalunya ha tingut dues ànimes. Mai. Només ha tingut l’ànima espanyolista i això forma part del seu ADN, de la seva raó de ser i del seu negoci electoral, un camí ben legítim, òbviament. Perquè – com les urnes demostren – també hi ha catalans que s’ubiquen a la dreta i que, a la vegada, senten Espanya com la seva nació. Per al PP com per AP anteriorment, la nació catalana no existeix, encara que s’accepti sense problemes l’existència de l’autonomia per a Catalunya com s’accepta la de Múrcia, ni més ni menys. Això no va canviar ni durant el lideratge de Josep Piqué, la figura amb més pedigrí catalanista al capdavant de la sucursal. Per tant, en l’apartat d’ànimes, el PP té una gran sort si es compara amb d’altres, com ara el PSC: no ha de fer cap síntesi ni ha de buscar equilibris. No hi ha cap tipus de dubte.
Segon. Defensar els interessos catalans és el que, en teoria, fan tots els partits que operen a Catalunya. Però, com sempre cal repetir, són les accions les que acrediten els discursos i no a l’inrevés. El Govern Rajoy recupera competències autonòmiques sota l’eufemisme de la “racionalització” – el control de les conques hidrogràfiques és un cas recent – a la vegada que es desentén dels importants compromisos econòmics que es deriven de l’Estatut. Com que allò important és que l’asfíxia financera del Govern no acabi en defunció, el ministre Luis de Guindos ha promès l’accés de la Generalitat a crèdit més barat. Mentre, la delegada del Govern central es dedica a comptar banderes dels Ajuntaments en comptes d’ocupar-se de l’estat de les infraestructures ferroviàries, una manera curiosa de defensar els interessos de la gent.
El PP català té clar el seu mercat. Vol ser el gran partit dels que consideren Catalunya una regió més de l’Estat, inclosos aquells votants del PSC poc o gens interessats en elucubracions federalistes. És fàcil: només cal mirar cap a València per saber el producte que se’ns ven.