08 mai 2012 Tornar al carrer
El primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha fet autocrítica. Cal celebrar que algun polític en faci. El de Terrassa ha dit que “els polítics pugem a la tarima i parlem entre nosaltres sense mirar la gent”. Per a reblar el clau, el líder dels socialistes catalans ha deixat caure la següent sentència: “Menys faristols i més carrer.” Segons aquest discurs, els errors de la formació principal de l’esquerra a Catalunya provenen d’haver deixat d’escoltar i observar la realitat que viu la majoria. No sé si el diagnòstic és afinat del tot. Em recorda una mica allò que tots els candidats diuen les nits d’eleccions, si han tingut un resultat no gaire bo: “Hem entès el missatge de les urnes i sabrem actuar en conseqüència.”
Què és el carrer? Què vol la gent? Una societat complexa i diversa com la nostra és una comunitat amb interessos incomptables. Els socialistes catalans perden vots i poder institucional des de fa temps. Perquè són poc d’esquerres? Perquè són poc catalanistes? Perquè són poc espanyolistes? Perquè són poc creïbles? Perquè són poc semblants als seus votants? Perquè són poc competents? Perquè són poc engrescadors? Perquè són els valedors de Zapatero? No és fàcil de determinar per quins motius algú deixa de votar una opció i en vota una altra, vota en blanc o s’absté. Això de tornar al carrer sembla una recepta de compromís que, en realitat, no vol dir res, com quan els governs asseguren que tenen problemes “de comunicació”, per a no haver d’admetre que fan les coses malament. Hi ha mandra de parlar clar, com aquests tristos ministres d’Espanya que volen apujar l’IVA però no tenen la gosadia de dir-ho.
Navarro pronuncia frases que volen produir un aire fresc miraculós: “És el moment de treure’ns la corbata i de tornar a baixar a l’arena del món real.” Corbates fora? Arena del món real? Quina mena de polítics poden seduir ara una ciutadania inquieta, fatigada, empipada i en guàrdia? No crec que el principal problema de la política sigui avui –ni aquí ni arreu del món occidental– la llunyania de la gent ni la manca d’autenticitat, com suggereixen les consignes de Navarro.
El PSC representa, més aviat, un altre dels drames de la política contemporània, el més profund, a parer meu: l’aguda irrellevància. La política és vista per la gent com una clau rovellada que no pot obrir cap de les portes que ens interessen.