09 mai 2012 La targeta i la dignitat
El Govern presidit per Rajoy ha aprovat un Reial Decret Llei de mesures urgents per garantir – diuen – la sostenibilitat del sistema de salut pública i – afegeixen – millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions. Aquesta iniciativa ha resultat especialment polèmica a Catalunya perquè és una manera gens dissimulada d’envair les competències autonòmiques. De totes maneres, em sobta i em preocupa l’escassa resposta que, de moment, ha tingut l’aspecte més discutible i alarmant d’aquest Reial Decret Llei 16/2012 d’abril, que és la retirada de la targeta sanitària dels immigrants en situació irregular que avui viuen a Espanya. Si no demostren que tenen tots els papers en regla, aquestes persones no tindran accés a la sanitat pública a partir del dia 1 de setembre. Fins ara, n’hi havia prou amb acreditar l’empadronament per obtenir la targeta sanitària.
El canvi és més rellevant que no sembla. Segons l’Executiu popular, els estrangers “no registrats ni autoritzats com a residents a Espanya” només rebran atenció d’urgències i, en el cas de les dones, assistència a l’embaràs, part i postpart. Als menors de 18 anys se’ls tractarà com a ciutadans espanyols a efectes sanitaris, suposo que per evitar que un govern democràtic a Europa pugui ser acusat, a començaments del segle XXI, de desentendre’s de la sort d’infants i adolescents; els adults amb malalties infeccioses també podrien ser atesos. Les autoritats centrals afirmen que aquestes restriccions permetran estalviar uns 500 milions, xifra discutida per diversos experts.
Hi ha línies vermelles que l’Estat democràtic no pot traspassar perquè llavors perd tota la seva autoritat com a gestor del bé comú. Una d’aquestes línies té a veure amb els més febles d’entre els més febles, que són els immigrants que malviuen en els llims jurídics que representa el fet de no tenir papers. Des de la nostra condició de ciutadans amb tots els drets i accessos a la xarxa de serveis que ens proporcionen – tot i les retallades – les administracions que sostenim, ens costa molt d’imaginar l’existència de qui és a baix de tot, allí on la solidaritat arriba amb comptagotes. Però tenim un deure ètic i polític de fer-ho, per evitar la deshumanització de l’estranger i, com és evident, la nostra.
No ens podem permetre la deshumanització, això voldria dir que no hem aprés cap lliçó de la història i que el que va passar a Europa abans de 1945 no té cap significat per a nosaltres. Ens hem d’obligar a fer l’exercici d’empatia amb qui menys té, per lluitar contra el mal corrosiu de la indiferència anestesiant. L’immigrant sense papers no és un fantasma encara que legalment se l’ignori, és algú amb uns drets inalienables bàsics i una dignitat que penja de pocs fils. En aquest sentit, l’atenció sanitària és clau per assegurar aquesta dignitat a l’estranger que no disposa d’un estatut regularitzat i, a la vegada, és – com han subratllat algunes organitzacions – una mesura elemental per evitar riscos més grans i situacions que desbordin les administracions. Em sembla que el camí més intel·ligent és aquí també l´única posició èticament defensable des de la tradició il·lustrada i la cultura dels Drets Humans.
Sóc partidari de fer un debat a fons, tranquil i enraonat, sobre els excessos de despesa dels governs, sobre la destinació concreta que tenen els recursos que provenen dels impostos que paguem, i sobre quines prioritats ha de tenir una administració eficaç quan, arran de la crisi, ens hem adonat que cal repensar l’organització de l’Estat de benestar perquè pugui continuar existint, per redistribuir la riquesa i crear cohesió social sense malbaratar. Aquesta és una discussió pertinent abans, durant i després de la crisi, i al marge de la derrota de Zapatero o de la victòria d’Hollande. Però aquesta discussió no pot deixar de banda la dignitat dels més febles.
Encara que ho sembli, no estem parlant d’immigració. Estem parlant de quina jerarquia volem donar a la vida humana en una societat democràtica avançada i de si serem capaços de fer polítiques justes tot i que calgui fer polítiques molt dures. Els grans partits democràtics, de dreta i d’esquerra, no poden cedir en aquesta batalla per la dignitat de la persona. Si cedeixen, legitimaran de manera suïcida els pitjors enemics de la llibertat i del benestar.
PP i PSOE s’acusen mútuament d’haver permès l’entrada irregular d’estrangers durant els seus respectius governs anteriors, quan l’economia creixia. Les dades indiquen que els dos grans partits van actuar frívolament anys enrere. Ambdós no tenen gaire credibilitat en aquest terreny. Cal parlar seriosament de la necessitat de regular la immigració que pot absorbir cada Estat membre de la UE, precisament perquè la cohesió social, la integració i la dignitat de totes les persones exigeixen controls racionals i eficients. Ara, els nouvinguts sense papers que ja tenim a casa no poden ser tractats com a objectes.
El Govern central està disposat a tirar endavant unes mesures sobre salut que no hem d’acceptar de cap de les maneres. Els ciutadans no podem fer-nos còmplices d’una exclusió que, si es realitza, ens aboca a una forma especialment cínica i miserable de barbàrie.