14 mai 2012 Sumar o restar
La senyora Pérez, una votant tipus de CiU, no ha entès mai gaire les tensions i picabaralles entre Unió i Convergència, dos partits federats que la majoria de gent considera una única força política. Una altra cosa és el que senten i pensen les respectives militàncies democristiana i convergent, obligades a cohabitar amb més o menys harmonia segons les localitats i comarques del país. Les relacions entre Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida són bones però, per baix, perviuen malfiances atàviques. El darrer congrés d’UDC ha provocat noves topades.
A mi m’interessa molt l’opinió de la senyora Pérez. Perquè ella és la que fa i desfà majories en aquest país, més que no pas les persones més polititzades o els que ens dediquem a comentar la jugada des dels mitjans. Què pensa avui la senyora Pérez? Ella no ha militat mai enlloc però vota CiU perquè considera que, de moment, és l’opció que defensa millor els interessos dels catalans, tot i que no sempre està d’acord amb Mas o Duran Lleida. Per exemple, no li entra al cap que CiU aboni l’amnistia fiscal promoguda per Rajoy. I, sobre el futur, què en pensa? Els dos fills de la senyora Pérez estan a favor de la independència, el seu marit no ho veu gens clar, i ella, en canvi, cada dia està més cansada de Madrid, però té alguns dubtes importants. Fa cinc anys, la senyora Pérez no parlava mai de la independència.
Després dels congressos de CDC i d’UDC, el panorama és tan ambigu com fluït: Convergència és un partit que no renuncia al camí de la independència però que no es vol definir com a independentista i Unió descarta la independència però vol comptar amb el seu sector independentista. La família de la senyora Pérez és una mica com CiU: augmenten els independentistes però hi ha de tot, menys espanyolistes que vulguin limitar encara més l’autonomia.
Mas i Duran Lleida han de gestionar aquesta realitat tan complexa. Per això Mas fa un paper i Duran Lleida en fa un altre, un exercici que pot desconcertar uns i pot tranquil·litzar uns altres. Qui vulgui missatges més clars i decidits té ERC. No oblidem que CiU sempre ha buscat connectar amb una gran majoria, un sector del país que evoluciona cap a posicions sobiranistes però que no ho fa de manera unànime, detall molt important. La clau del futur de CiU passa per saber detectar a temps el moment en què ser a la vegada una marca autonomista i independentista restarà vots més que no pas en sumarà. En els darrers comicis, això encara va sumar.
CiU és una marca que arreplega votants que volen coses diferents. Això no durarà sempre, hi ha canvis de fons en la societat. Endevinar el moment exacte de la reconfiguració d’una nova majoria social és el repte principal de CiU, avançar-se al dia en què la suma guanyadora a les urnes partirà de nous valors.