23 mai 2012 Chaves Nogales, ara mateix
L’èxit dels neonazis a les últimes eleccions de Grècia ha demostrat que continua sent vàlida aquella regla segons la qual el mal temps crida els bàrbars. Amb més o menys habilitat per assumir formalment les regles del sistema democràtic i aprofitar-se’n, els populismes extremistes avancen en diversos estats europeus, especialment els que fan bandera de programes xenòfobs, racistes i, al capdavall, contraris a una societat oberta, plural i fonamentada en els drets humans. Alguns, com els grecs d’Aurora Daurada, no dissimulen el seu tarannà violent i resulten grotescos en la seva posada en escena. D’altres, com els francesos del Front Nacional, han anat sofisticant i suavitzant el missatge i el seu màrqueting, per anar conquerint franges d’electorat.
En molts llocs del Vell Continent, els ultres marquen fortament l’agenda pública o ho intenten amb obstinació i un gran activisme, al carrer i a les xarxes socials. A més de França, això passa a Polònia, Àustria, Suïssa, Noruega, Finlàndia, Hongria, Holanda, Bèlgica, Dinamarca i Bulgària. Tots els partits de la dreta extrema no són iguals però tots ells es presenten com “la veu del poble” contra un establishment que acusen de “corrupte”, tots tenen una idea estàtica i purista de la identitat, i tots denuncien la globalització i la Unió Europea. Són partits molt actius als barris i aprofiten la crisi econòmica per arribar a la gent mitjançant el suport als més necessitats d’entre els ciutadans autòctons: aturats, vells, malalts, joves en risc d’exclusió, etcètera.
La pregunta és obligada: som davant d’un paisatge semblant al que va propiciar, durant els anys trenta, l’ascens del feixisme, del nazisme i dels seus imitadors en diversos països? La història mai no es repeteix completament i això ens pot tranquil·litzar, però el present també pot copiar algunes coordenades del passat, de manera més fidel que no sembla. Pensava en aquesta possibilitat en llegir les magnífiques cròniques que el periodista sevillà Manuel Chaves Nogales -una de les firmes més brillants de l’etapa republicana- va enviar al diari madrileny Ahora el maig del 1933 des d’Alemanya, aplegades recentment en un volum titulat Bajo el signo de la esvástica i editat per Almuzara.
Prodigi d’agudesa observadora, d’anàlisi sociològica a peu de carrer i d’agilitat narrativa, les peces de Chaves Nogales són uns magistrals apunts del natural sobre la societat que, feia quatre dies, havia estat seduïda pel lideratge de Hitler. Com a demòcrata, liberal i republicà, Chaves Nogales no dissimula gaire la seva angúnia davant del que veu i escolta, però mira d’entendre afinadament els mecanismes que han provocat aquella situació. He trobat tres fragments de les seves cròniques que poden il·luminar la nostra actualitat. Són lliçons que refresquen la nostra memòria col·lectiva de l’horror.
Fa 79 anys, igual que avui, els enemics de la democràcia i les llibertats també pretenien ser moderns, anticonvencionals i anticonservadors. Abjuraven, com fan ara, del present i plantejaven la seva lluita en termes de substitució generacional: “El nacionalsocialismo es, indudablemente, un movimiento reaccionario, pero no como se lo imaginan los reaccionarios españoles. Hablad a un joven nazi de las buenas cualidades de sus mayores, y veréis qué infinito desprecio siente por ellos, cómo los odia. ¿El pasado? Un tejido de errores. ¿El káiser Guillermo? Un viejo cobardón que le tenia miedo a la guerra”.
Fa 79 anys, igual que avui, hi havia sectors socials i persones més predisposats que d’altres a empassar-se ideologies i creences esquemàtiques que ofereixen esperança de tot a cent, a canvi d’un fanatisme cec i d’una obediència total al cabdill de torn: “Son millares y millares los comunistas de hace unos años que hoy se hallan convertidos al nacionalsocialismo sin que les quepa en la cabeza que han saltado limpiamente de un mundo a otro, considerándolo como una evolución natural”. Aquesta peculiar mutació s’ha repetit, en els darrers anys, a França i a diversos estats del centre i de l’est d’Europa.
Fa 79 anys, igual que avui, no calia que el gran demagog disposat a calar foc al sistema fos un personatge especialment brillant, ben preparat o amb un prestigi àmpliament reconegut. Llavors -com ara- n’hi havia prou amb una combinació original d’oportunisme, ressentiment, determinació, por, mentida i propaganda per convertir qualsevol mediocre en l’amo del tros: “Cada vez se ve con más claridad que para esta faena de gobernar dictatorialmente los pueblos no son precisas unas dotes excepcionales. Los grandes conductores de los pueblos que nos llegaban a través de la Historia se nos antojaban seres casi sobrenaturales. Ahora resulta que no; que un señor con gabardina que no acierta a pintar un cuadro decorosamente, puede, merced a unes circunstancias providenciales, convertirse en uno de los seres señeros de la Humanidad”. El cas de Franco, per dir-ne un que nosaltres coneixem bé, abona la tesi del lúcid Chaves Nogales.
En resum, no som als anys trenta del segle XX, però no s’hi val a badar.