25 mai 2012 Banderes i asimetries
Anava a fer un article sobre la sorpresa i la gràcia que sempre em produeix sentir que no es pot barrejar política i esport -alguns ho diuen de manera solemne i potser s’ho creuen- perquè es fa malbé la noblesa de la competició i tomba que gira. Com si l’esport no hagués sorgit -penseu en els grecs antics- com una clara continuació de la política i la religió. Anava a escriure un paper sobre aquesta mania absurda, però hi ha una cosa que m’interessa més perquè entra en el terreny de la fal·làcia, la desmemòria i la propaganda del nacionalisme espanyol.
Es veu que hi ha qui porta molt malament que hi hagi -diuen- una tendència més gran a xiular La Marcha Real que els himnes català i basc o a cremar la bandera de l’Estat que les d’aquestes dues nacions avui encara dins d’Espanya. No ho entenen, pobrets, i això que alguns dels que sostenen aquesta tesi són ideòlegs de partits autodenominats no nacionalistes. Pensen que això constitueix una asimetria desagradable dels símbols i desitgen que arribi el dia gloriós en què banderes i himnes dels autonòmics puguin ser també objecte d’escarni públic amb normalitat.
Cal ser pedagògic i pacient amb qui mostra tanta ignorància. Som-hi.
Deixant de banda que, com sap tothom, els atacs a la condició i símbols dels catalans es produeixen actualment dins i fora dels camps de futbol en molts llocs d’aquest bonic i feliç regne que paguem entre tots (alguna empresa important de Catalunya fins i tot ha estat qualificada d’estrangera des de Madrid), hi ha base històrica (ben documentada) que explica perquè els símbols de l’Estat no són exactament iguals avui que els de Catalunya o Euskadi.
Durant molts i molts anys, Els Segadors va ser un himne absolutament prohibit. Durant molts i molts anys, posar una bandera catalana en un balcó d’una casa particular o d’un edifici oficial també estava prohibit. Durant molts i molts anys, la llengua catalana era sistemàticament perseguida, censurada i exclosa de la vida pública i et podien multar, empresonar i fotre quatre hòsties si la feies servir. Durant molts i molts anys, la catalanitat (excepte en algunes reduccions folklòriques tolerades per la dictadura) va patir un intent de destrucció per part de l’Espanya oficial. Repeteixo: la catalanitat i no només el catalanisme va esdevenir víctima del franquisme.
Totes aquestes coses són perfectament sabudes per la majoria de persones que viuen i treballen a Catalunya i també han estat molt estudiades per experts acreditats. Fins i tot ho coneix força gent ben informada d’arreu d’Espanya i Europa. Amb tot, resulta que aquest debat és encara més senzill: la gent xiula, sobretot, aquells himnes i banderes que representen un poder que vol imposar-se a partir d’ofegar i eliminar les diferències.