29 mai 2012 Antiintel.lectualisme a dojo
M’explica un amic professor que alguns dels seus estudiants –jovent que fa el darrer curs d’un grau universitari de lletres– es queixen per allò que consideren un excés de referències i cites que uns ponents donen durant l’acte de presentació d’un llibre de caire sociològic al qual assisteixen. Aquests universitaris troben “pedant” i “exagerat” que professionals de l’escriptura esmentin uns altres autors i facin consideracions de certa complexitat i abstracció sobre assumptes que aborda el text del qual parlen. Ho repeteixo: són estudiants d’una carrera superior que, en teoria, estan familiaritzats amb la discussió i la lectura crítiques, i hom els suposa ensinistrats en la comprensió de discursos més o menys elaborats sobre matèries com ara la història, la filologia, la filosofia i la ciència política. No són joves sense cultura i sense capacitat d’analitzar el seu món, al contrari. Són l’elit de les noves generacions, els que hauran de liderar la societat d’aquí a quinze o vint anys.
He descrit una situació real i, sense voler elevar l’anècdota a categoria, també vull assenyalar que jo mateix observo cada dia, en diversos ambients suposadament instruïts, un refús cap a tot allò que impliqui un esforç intel·lectual i un abordatge de la complexitat. Sembla que això no sigui trendy ni cool. Com si fos necessari militar en la mediocritat i el desinterès. No cal dir que aquesta actitud és un desastre per a una societat i que resulta paradoxal que tingui acollida entre aquells que han pogut accedir a una formació superior.
El mal ve de baix, sobretot de l’educació secundària i dels forats negres del sistema. Gregorio Luri parla sense embuts d’aquest fenomen al seu darrer llibre, Per una educació republicana (Barcino). El prestigiós mestre i pedagog sosté que “una escola no hauria d’acceptar en cap cas les tensions generades per l’antiintel·lectualisme d’alumnes que, com que se’ls ha abandonat a la seva sort, acaben esdevenint els típics pinxos de pati”. L’actitud passiva de certes famílies i l’entronització que alguns mitjans fan del famós analfabet tampoc no ajuden a combatre aquest mal.
Una cultura que vagi més enllà de la superfície, del fragment i del moment emocional té moltes dificultats de captar l’atenció del públic. El prestigi recau en allò que és efímer i impactant. Qui vulgui suggerir connexions subtils i preguntes originals correrà el perill de ser acusat de fatxenda, pel cap baix.