30 mai 2012 Àngels del cinisme

Enyoro tres firmes que ens van deixar ja fa temps i que avui m’agradaria poder llegir sobre aquesta maleïda crisi: Manuel Ibáñez Escofet, Jaume Lorés i Joan Fuster. Ara, que fem massa cas de traficants de l’apocalipsi i recicladors d’utopies arnades, fóra molt higiènic enfrontar-nos a la lucidesa de tres lliurepensadors que, a més, van estar estretament vinculats a aquesta casa. Què ens dirien, per exemple, de l’escàndol de Bankia aquests tres brillants escriptors de diaris, mestres a l’hora de recollir aquelles palpitacions del temps que fascinaven Xènius? Segur que hi posarien el bisturí amb mà ferma. I és molt probable que -a la vista de certes carreres públiques que han fet llufa- acabessin parlant del cinisme. Sembla obligat.

El problema de parlar d’aquestes coses tan sovint com ho fem ara és el perill de semblar més ingenus del que som, com si volguéssim cridar al món que al Cafè de Rick, a Casablanca, hem descobert que s’hi juga. Quines coses, oi? Si callem, però, sembla que acceptem la pila d’eufemismes, subterfugis i faules que ens regalen diàriament. El forat de l’entitat financera que havia de ser emblemàtica no va ser responsabilitat dels gestors col·locats a dit sinó de la crisi, se’ns diu. No és una ajuda pública el que es fa efectiu, sinó una injecció de capital, se’ns repeteix. Per articular amb seguretat aquesta mena de discursos tan estranys a la realitat cal tenir una certa vocació cínica, un talent natural a l’hora de considerar que les paraules ho aguanten tot i que el públic és, de natural, idiota. Ara, quan la broma puja a més de 30.000 milions d’euros, la retòrica -per acurada que sigui- ja no hi pot fer res. I el cinisme apareix llavors sense cap glamur. El cinisme és l’escut brut i trencat de qui s’ha dedicat a perseguir el botí durant molt de temps.

Fa menys de tres anys, vaig dedicar un paper a la relació entre cínics i fanàtics i, en aquell moment, vaig proposar una tercera categoria híbrida entre les altres dues, que vaig anomenar mutant. Vaig definir el mutant com un cínic que veu una oportunitat en el fet de transvestir-se de fanàtic, d’il·luminat, de salvapàtries. “El mutant -sostenia i sostinc- adopta totes les maneres i tàctiques del fanàtic però no és un creient patològic sinó un aventurer oportunista, que vol assolir el seu objectiu per la porta del darrere”. En casos com el de Bankia, per continuar amb el mateix exemple, la nòmina de mutants necessaris no és petita, ans al contrari. Només cal pensar en el zel d’alguns i algunes dirigents a l’hora d’animar la polèmica sobre banderes i himnes als camps de futbol per comprendre amb exactitud allí on fan intersecció els interessos de clan més prosaics i els valors més sagrats de la mateixa confraria. Aquesta impostura és similar a la mecànica que treu de l’armari el psicodrama de Gibraltar els mateixos dies que, casualment, el Govern espanyol és incapaç de transmetre confiança als mercats. On no arribi la credibilitat de la Moncloa que hi arribi, si més no, la testosterona de la raça. La invasió de l’illot de Perejil, a l’etapa d’Aznar, va ser la més lluïda plasmació d’aquesta política del cínic que adopta maneres de fanàtic.

Un amic em fa veure que, en aquests moments, comencem a patir les conseqüències d’una transformació en sentit contrari al que he descrit. Proliferen també, entre determinades elits especialment ben situades, els fanàtics que arriben al cinisme des del convenciment que la possessió d’una raó intocable i immutable permet fer gala impúdicament -com diu el diccionari- d’actes vergonyosos, sobretot dels que tenen a veure amb la sistemàtica desfiguració de la veritat. El fanàtic descobreix que el cinisme serveix per, mitjançant la pèrdua de qualsevol sentiment de vergonya, repintar la impunitat amb un material que simula ser una mena d’honor fet a la mida de l’interessat. No hi ha culpa ni responsabilitat, les conseqüències dels actes no tenen cap valor i tampoc no importa si tenim al davant incompetents, delinqüents o les dues coses alhora. Nosaltres, pobres càndids, no entenem la grandesa de la missió d’aquests personatges que passen fàcilment de polítics a gestors privats i de gestors privats a ectoplasmes que no han de respondre davant de ningú. Si el cínic que simula ser un fanàtic és un mutant, com hem d’anomenar el fanàtic que es vesteix amb la capa del cinisme? Potser se’l podria anomenar àngel de la guarda, perquè habita una realitat paral·lela, des d’on vigila el tros.

Què hem de fer? S’admeten propostes, per no morir ofegats entre la candidesa, la mala llet i la impotència. Mentre, consulto un d’aquests referents que esmentava al principi. A Diccionari per a ociosos, Fuster escriu el següent sobre el cinisme: “Cal insistir-hi: convé reivindicar el cinisme. En el fons, allò que anomenem cinisme no és sinó l’antídot de la hipocresia. La figura simètricament oposada al cínic no és el virtuós, ni tan sols el purità: és el fariseu”. Malauradament, l’elegància literària del mestre de Sueca s’ha vist superada mil vegades per la realitat i podem afirmar, sense exagerar, que els mutants i els àngels de la guarda han aconseguit que cínic i fariseu siguin, a l’Espanya d’avui, categories sinònimes, no pas contràries. Recordeu que, quan Bankia va sortir a borsa, a mitjan 2011, el lema publicitari triat per captar petits estalviadors va ser “Fes-te banker”. Ara l’eslògan és “Fes-te fotre”.