01 jun 2012 No parlem de la crisi
Són les deu de la nit i em trobo un amic que torna de treballar, com cada dia, dalt del tren. El primer que em diu és: “No parlem de la crisi, si us plau”. I afegeix: “Abans, al matí, escoltava les notícies de la ràdio, però des de fa unes setmanes poso música o res, només el silenci; saps que el silenci és collonut?”. El meu amic té una feina que l’obliga a estar al dia i sempre s’ha comportat com un consumidor voraç d’informació. Avui, la seva reacció és idèntica a la de moltes altres persones amb les quals he parlat darrerament: sembla que estan molt més tipes de les noves alarmants sobre la crisi que de la crisi mateixa i, per sobreviure, han decidit aplicar-se una mena de dieta mediàtica. Com a periodista, el fenomen em preocupa. Com a ciutadà, entenc perfectament que viure pendents de la temuda intervenció acaba saturant. “El que hagi de ser -proclama el meu amic mentre es desfibra- serà, i ja ho viurem; mentre, necessito respirar”.
Siguem sincers: el relat de la crisi, dia a dia, hora a hora, ens està desmoralitzant més que les dades concretes del drama. Per què? Per dos motius: perquè les dades concretes canvien a gran velocitat i tendeixen a mostrar-nos un escenari molt pitjor del que s’havia previst; i perquè aquesta és una història que no sabem com continuarà ni quan s’acabarà. Això augmenta els temors i la sensació de descontrol sobre les nostres vides. Un altre amic que és autònom i fa mans i mànigues per tirar endavant resumeix el seu estat amb una frase colpidora: “Estic cansat”. La seva confessió em deixa clavat perquè ell és l’encarnació de l’optimisme i de les ganes de fer coses. “Hi ha dies -m’explica capcot- que no puc dormir perquè començo a rumiar en tot el que encara em deuen, i en com ha baixat la feina i en com seran els mesos vinents, i se’m fan les sis del matí com si res”.
La realitat s’està posant d’una manera tan intractable que les notícies avorreixen, tot i que, a la vegada, indignen. Llavors, el personal fa el que sempre ha fet l’ésser humà quan les coses van mal dades: evadir-se una estona, si és que pot. Per això veureu que encara hi ha gent a les terrasses dels bars (demanen menys que abans, segons el cambrer) i a les festes majors (sobretot als actes de franc). I gent que encara llegeix novel·les, veu pel·lícules, va al teatre, escolta música i s’apunta a cursets (els que encara no han estat suprimits) en locals municipals i associacions, de cuina, balls de saló, ioga o fotografia. Per suportar el panorama cal fer parèntesis, per netejar la testa de mals pensaments i poder tornar, després, a la selva del malestar i de l’esglai. És imprescindible distreure’s, per dir-ho a la manera de les àvies.
Com recordarem aquesta crisi? Com l’explicarem als fills i als néts? Haurem de contar-los també que, alguns dies, fèiem veure que no passava res i miràvem de riure.