12 jun 2012 Rato, Mafo, Dívar

Els socialistes carreguen contra Rato per la seva gestió al capdavant de Bankia. Els populars carreguen contra MAFO (Miguel Ángel Fernández Ordóñez)  per la seva actitud com a governador del Banc d’Espanya amb relació al cas Bankia. Els socialistes carreguen també contra Dívar per les seves despeses desorbitades i sense justificació com a president del Consell General del Poder Judicial… Ara els uns, ara els altres. Espanya és això: un combat per a establir quina incompetència mereix més reprovació de la gent i quin tripijoc fa venir més mal de ventre. Espanya com a pugna sectària entre la cara A i la cara B de la mateixa cançó de l’enfadós. El mèrit no és l’objecte a substanciar, sinó el desprestigi, la vergonya i la feina mal feta.

Aquesta és, no ens enganyem, la competició electoral que funciona a les Espanyes. Un sistema polític articulat per dues ofertes que han de resistir tant com calgui –tones de porqueria incloses– perquè han de mantenir moltes lleialtats. Si s’agafa aquesta perspectiva, es comprèn que Rajoy i Rubalcaba tinguin una gran por a la pèrdua de sobirania que, per davant o per darrere, es viu en aquests moments a Europa, i més concretament a la maleïda zona euro. I es comprèn també que el fantasma de la intervenció no els deixi dormir. Si Brussel·les dicta, Madrid deixa de tenir una part important de les aixetes de pas que fabriquen adhesions a una causa o a una altra. Rato, MAFO, Dívar són personatges provincials en una comèdia que passarà de local a global en un tres i no res. El poder és el poder de fer-ho malament.

Incompetents que acusen incompetents i espavilats que denuncien espavilats. Les institucions espanyoles han estat el botí a repartir entre dues concepcions d’Espanya separades per una mateixa ideologia de fons: depredar i aconseguir que els teus no es moguin de la cadira. La modernitat del gran Madrid d’Aguirre és una paradoxal autarquia mundialitzada que enyora l’or d’Amèrica, passa les vacances a Miami, es distreu a València i, finalment, xucla tant com pot de Catalunya mentre malbarata els cèntims dels alemanys. Havia de ser un negoci rodó, amb la projecció simbòlica d’un gran equip de futbol, fet a cop de talonari de la caixa d’estalvis dels amiguets.

Rato, MAFO, Dívar i un poble on s’estimen més que els recursos públics siguin per a fer toros que no per a crear ocupació. Meravellós.