13 jun 2012 Futbolistes a Auschwitz

Les seleccions d’Holanda, Itàlia, Anglaterra i Alemanya han visitat aquests dies el camp d’extermini nazi d’Auschwitz, tot aprofitant la celebració de l’Eurocopa a Polònia i Ucraïna. El camp de l’horror més gran del règim de Hitler va construir-se no gaire lluny de la ciutat polonesa de Cracòvia i ha esdevingut un dels llocs de memòria més importants i més carregat de significat d’Europa i del món. Espai sagrat per a les víctimes i prova material indefugible del crim organitzat a gran escala, Auschwitz-Birkenau és el forat negre de la història occidental, “la capital de l’univers concentracionari”, en paraules de l’escriptor Primo Levi, un dels deportats. Cada any, són milers les persones que passen per aquí.

Hem llegit que la visita a Auschwitz de la selecció alemanya ha generat polèmica perquè només tres jugadors -i dos d’ells d’origen polonès- van prendre part en aquest homenatge al costat del tècnic i d’alguns directius de la federació. Veus de la comunitat jueva alemanya han lamentat que s’hagi perdut una bona ocasió de transmetre un missatge potent als joves contra l’antisemitisme, el racisme i la xenofòbia. Com se sap, els esportistes d’elit són models socials i qualsevol cosa que fan o deixen de fer acaba tenint una transcendència desorbitada.

El desinterès per conèixer el passat recent més incòmode demostrat pels integrants de l’equip alemany s’ha girat en contra dels organitzadors d’aquesta mena de cerimònies de relacions públiques. Arran d’això, els habituals fantasmes col·lectius de la nació que va infantar el monstre han sortit a escena. També als països veïns. I més en un moment en què, a cavall de la crisi a la zona euro i les exigències de Merkel, la màquina dels tòpics i la demagògia sobre la culpa històrica dels alemanys treballa amb intensitat. En tot cas, les bones intencions sempre són insuficients per abordar exercicis tan delicats. Cal molta intel·ligència i molta cura dels detalls quan es fa i es divulga un turisme tan especial com aquest.

La voluntat de revestir l’esport espectacle més popular del món amb una sèrie de missatges positius de caire solemne i exemplaritzant pot conduir a impostures o sobreactuacions que acabin fent més mal que bé. El gran negoci futbolístic, que mou passions arreu, és un aparador únic d’actituds i això ha introduït entre els dirigents del ram -empesos pels polítics i els mitjans de comunicació- l’obligació de promoure entre els jugadors una excel·lència moral que ens faci oblidar -m’imagino- les astronòmiques xifres dels fitxatges i la bombolla que comporta.

Italians, holandesos i anglesos han fet la mateixa visita a l’escenari de l’assassinat industrial. Alguns jugadors d’aquestes seleccions han declarat, després de passejar per les cambres de gas i entre els forns crematoris, la forta impressió que els ha provocat veure i tocar “el que havíem estudiat a l’escola”. Hi ha futbolistes d’alguna selecció que potser no podrien dir tant, atesa la poca atenció que els plans d’estudi d’alguns estats dediquen a explicar a fons aquest episodi de la història dels europeus. Són els mateixos llocs on exhibir una bandera amb una esvàstica durant un partit de futbol encara no provoca prou indignació ni refús social.

Serveixen d’alguna cosa aquests intents tan forçats de fer servir les estrelles de l’esport per vendre una consciència històrica de gran consum? En tinc els meus dubtes, amb tots els respectes pels famosos que, de manera autèntica, posen la seva cara i el seu nom al servei d’una pedagogia fàcil, construïda a cop d’imatges de telenotícies. Em temo que l’exaltació emocional que comporten aquests gestos devora qualsevol aproximació crítica al fenomen. La cerca de l’empatia és important quan parlem d’un passat traumàtic, però el sentiment sense l’anàlisi documentat pot acabar desfent-se en una mera banalització completament buida. El parc temàtic sobre el nazisme no aporta llum sobre res.

La realitat present no es deixa influir fàcilment pels homenatges a les víctimes de fa gairebé setanta anys. Per exemple, la selecció holandesa s’ha queixat d’alguns crits racistes contra els seus jugadors negres durant un entrenament. La UEFA ja ha fet saber que vigilarà amb molt de zel per evitar aquests comportaments, però tothom sap que, malauradament, els estadis són llocs on, a més de les alegries, també afloren odis i prejudicis enquistats en les societats que es pretenen democràtiques.

El problema no és, doncs, que el futbol i l’esport en general no serveixin per realitzar unes missions ètiques que són d’alt risc. El problema és tot el que no es fa o no es fa prou bé en altres àmbits rellevants que sí tenen un mandat específic sobre l’educació dels ciutadans. Exigim que joves famosos, triomfadors i ben pagats agafin unes banderes que, a l’hora de la veritat, altres líders socials amb més poder no es preocupen de desplegar. Demonitzem uns futbolistes alemanys perquè passen d’Auschwitz, però no recordem l’enorme quantitat de dirigents polítics, econòmics, socials i culturals d’Europa que no condemnen dictadures passades i actuals, sense cap problema de consciència. D’aquests, a les Espanyes, també en tenim uns quants.

Visitar els camps de la mort és una experiència única de coneixement, de compassió i de silenci. Un acte de recolliment, se sigui futbolista o de qualsevol altre ofici.